Canícula

Aquest estiu hi ha una persona que m'ha fet passar unes nits estupendes i aquesta persona és el fins fa quatre dies cap del departament de la Presidència de la Diputació de Lleida, l'Estanislau Fons. Bé, no és ell exactament el responsable de la meva felicitat noctàmbula, sinó la lectura del llibre que acaba de publicar, Canícula, una novel·la negra ambientada a la ciutat de Lleida i que arrenca amb la mort, en circumstàncies estranyes i no gaire dignes, del cap del departament de Presidència de la Diputació de Lleida. És la primera novel·la que publica Estanislau Fons, i a mi no se m'acut millor carta de presentació d'un autor de novel·la policíaca que assassinar-se ell mateix tot just iniciat el primer capítol del llibre.

La història és una intriga detectivesca amb un personatge protagonista molt prometedor si Estanislau Fons decideix donar-li més feina en propers llibres, l'Albert Plans, un pagès irònic i descregut que va estudiar per fer de mosso d'esquadra però que ho va deixar córrer i compagina el cultiu i venda de verdures i hortalisses diverses amb la investigació, de tant en tant, d'assumptes escabrosos, que li reclamen pels seus contactes dins dels baixos fons de Lleida. El resultat és un particular Montalbano lleidatà força divertit i impertinent.

Però la novel·la no és només de detectius. És també un retrat tòrrid i sarcàstic de la política i la societat lleidatana per on circulen imams una mica galtes, polítics despistats, ecologistes cínics i terratinents amb deliris de grandesa, i on un no pot sostreure's a la temptació d'endevinar qui és qui perquè, malgrat l'advertència a l'inici de llibre que els personatges són ficticis, en aquest cas l'avís sona més rutinari que mai.

Diuen que el gènere negre és un retrat força fidel de cada època i cada societat. No sembla cap ximpleria si comparem els caràcters gèlids i introspectius i un punt torturats dels detectius suecs ara tant de moda, amb l'aire insolent i la ironia aguda i despietada sobre un mateix que traspua aquesta darrera novel·la lleidatana. Els catalans potser no ho tindrem tot pagat, però passi el que passi mai no ens faltarà aquest humor estoic i insubornable.