Oda a les xancletes

En els anys vuitanta, quan l'aire condicionat era un luxe oriental i les instal·lacions del diari una sauna a la catalana, sabíem que arribava l'estiu quan un històric company es posava la samarreta de mariner, les bermudes i unes xancletes que ja no abandonava fins a la tardor. Era una aposta per la comoditat en detriment de l'estètica. El cas és que mai he suportat les xancletes, una sabata lleugera de goma o de plàstic que ens aireja els peus però que ens destrossa la juntura entre el dit gros i l'índex si no hi estem avesats que és el meu cas. Tampoc m'agraden per caminar ja que deixen el peu massa lleuger amb el perill d'ensopegar i regirar-te el turmell, com a mal menor. I és evident que si el seu ús continuat no va acompanyat d'una higiene adequada les plantes s'ennegreixen i la lletjor posa fi a l'estètica, si en quedava. Però l'animadversió per les xancletes queda ràpidament superada quan les veig en els peus d'una dona que, a més de portar-les amb elegància, les acompanya amb una faldilla o amb uns texans i amb les ungles pintades. La sabata abans horrorosa esdevé un element sensual i fa més atractiu el cos que les calça. De xancletes, n'hi ha de tots els colors i gustos, i cada vegada se'n veuen més, en un clar abús d'una moda de baix cost, tot i que cada dia hi ha nous models. Per tant, m'agraden les xancletes en els peus de les altres però no en els meus, tot i que mai superaran la sandàlia de cuir, que pot ser el súmmum de la bellesa en forma de sabata. Podria haver dedicat l'espai a parlar que en Franciscu és l'home de la Maria Badia, o que en Vidal-Quadras és descendent d'esclavistes, o que en Tremosa es veu massa estirat, o que en Junqueras haurà de pedalar molt per sortir, o que en Romeva, tot i haver treballat molt aquests cinc anys, ho té molt magre per repetir. Però tot això ja ho saben i, en canvi, potser no s'havien aturat a pensar quina és la seva opinió sobre les xancletes.