Els analistes financers

Quan sento o llegeixo una persona que es defineix –o el defineixen– com a analista financer, em poso nerviós. Potser aquell home o dona no en té cap culpa, però no puc treure'm del cap que els analistes financers han fet un paper d'estrassa colossal dintre de la crisi econòmica que estem patint. I dintre d'aquesta categoria, hi incloc alguns banquers, directors d'oficina de bancs o caixes, gestors de patrimonis, especialistes en borsa i en inversions, professors en escoles de negoci. Són personatges tan necessaris com qualsevol altre, però el que em posa nerviós és que com a col·lectiu no tenen consciència que l'han feta i grossa. I parlo d'assessors financers catalans, espanyols, europeus, americans o de qualsevol país.

Tots ens podem equivocar i ens equivoquem, però la nostra obligació és adonar-nos que hem comès un error. És el cas dels analistes financers i especialment dels assessors, que han donat i donen consell a possibles inversors, i que no reconeixen, en general, que s'han equivocat, que ells s'han enriquit –o no s'han empobrit– i han fet un mal considerable als seus clients o al públic. No demano humilitat –que seria massa–, però sí modèstia. Hi ha dos tipus d'analistes financers als quals temo especialment: els que diuen bajanades i els no independents. Tinc prou coneixements financers com per a saber si un article o una manifestació pública tenen sentit –hi estigui d'acord o no– o es tracta d'una estupidesa, sense contingut. I es diuen moltes ximpleries. Les analitzes i la conclusió que en treus és que quan li han vist el cul han dit que és femella –perdó per la vulgaritat!–, que la terra és rodona, que tard o d'hora morirem i poca cosa més. Admiro alguns periodistes o convidats a tertúlies de ràdio o televisió, que tenen la capacitat d'escriure pàgines i pàgines o de parlar i parlar sense dir absolutament res. Potser tenen bona voluntat, però més valdria que callessin. I que la gent interpreti correctament els seus silencis.

Tinc el record d'una persona que era molt valorada pels seus silencis, considerats explícits, quan en realitat darrera d'aquella boca tancada no hi havia cap opinió. “Quién calla, otorga”, diuen els castellans. A Catalunya, en canvi, qui calla no diu
res, que sempre és millor
que fer volar coloms.

Els altres són més perillosos. Em refereixo als analistes financers que no són independents però que ho semblen i es presenten com si ho fossin. Són
els que tenen un grup financer
al darrere amb interessos clars
i que tenen els analistes perquè els defensin. M'imagino que
hi ha uns quants milers d'inversors catalans que escanyarien de gust els que els van recomanar un valor o una participació en una empresa, que després s'ha ensorrat, perquè seguien instruccions dels seus superiors. Hem de saber amb qui parlem, quan demanem consell. A una persona que treballa a la borsa no se li pot demanar que desa-conselli no invertir en valors,
perquè es negaria a si mateix; com a màxim, et dirà que
esperis una mica a veure si la
situació millora. Visquin els analistes financers! Però triats.