LA COLUMNA
El límit de la boira
Diuen que a l'estiu les notícies s'inflen perquè no passa res de realment important. Fals. Ho desmenteixen els fets, però les notícies més atractives continuen essent, com sempre, les més petites, fins i tot les miserables, com Gerard Depardieu orinant al passadís d'un avió completament borratxo o el PP demanant perdó perquè dos regidors seus van brindar amistosament amb un alcalde de Bildu.
La notícia que més m'ha interessat –ara d'això se'n diu impactar– és el conflicte de la imatge de la Mare de Déu del Tallat. El mossèn tenia amagada la talla original, la gent n'exigia la restitució i la cosa va acabar amb la marededéu restituïda i amb el capellà considerat persona non grata. Segurament els fets són més densos, i els camins que van portar a aquesta situació, més tortuosos. El cas és que Rocallaura, Vallbona de les Monges i el mateix santuari del Tallat van ser notícia per un fet menor mentre la gent d'aquestes terres viu un altre conflicte de més entitat, el del parc eòlic.
La serra del Tallat fa de partió entre l'Urgell i la Conca de Barberà. El nom al·ludeix al graó que dibuixa entre dues planes, al caire del qual se situa el santuari del Tallat, solitari com tantes esglesioles que semblen abandonades a sol i serena i que un cop l'any viuen l'efervescència dels aplecs populars. Aquest graó natural és el límit de la boira. A l'hivern, els plans de Cervera, Tàrrega i Verdú s'entelen amb boires gelades i persistents que s'aturen al Tallat. Aquesta serra ha canviat completament la fesomia. S'ha convertit en un parc eòlic que enfronta els que al·leguen beneficis econòmics i els que s'exclamen per la destrucció visual i material del paisatge. Entremig hi ha una sentència que obliga a desmuntar els generadors i que ha estat recorreguda per la Generalitat. La resolució d'aquest conflicte té molta més transcendència que les topades dels veïns amb un capellà.