La tradició xinesa

Es podria pensar que la singular manera de practicar l'imperialisme per la Xina actual, basat en el comerç i les finances –Xina és el segon exportador i el primer tenedor de deute d'occident–, seria la seva acomodació al món actual dominat de manera quasi global per dos gegants, la UE i els EUA, en ciència i tecnologia, i una única potència militar, els EUA, que té certament dificultats en guerres locals però que disposa d'un poder militar capaç de destruir la humanitat.

Aquesta concepció xinesa del món i la política ve de lluny, de fet és permanent en la seva història de més de quatre mil anys, història tan llarga que no sembla tenir ni principi ni fi, té una continuïtat que flueix al llarg dels segles, és de fet una lluita permanent en clau interna per mantenir la unitat del imperi, demostrar la superioritat de la cultura xinesa i mantenir els pobles bàrbars veïns, des de Mongòlia i Corea a Vietnam i l'Índia, lluny del imperi però reconeixedors i tributaris de la seva superioritat. L'emperador groc, que és considerat el creador de la Xina moderna al segle III aC, no crea res nou sinó que reunifica els petits estats en què Xina s'havia convertit per guerres internes, en un nou imperi que es trenca i es refunda de nou múltiples vegades al llarg del temps, l'última amb la guerra de l'opi i el final de la dinastia Ming al segle XIX i la recuperació de la unitat del país després de la guerra civil de 1948 que guanya el comunisme de Mao.

Les relacions exteriors de Xina tenen per objectiu mantenir els pobles bàrbars potencials invasors en conflicte entre ells per evitar que puguin enfortir-se i tinguin prou capacitat per atacar l'imperi. Quan ho arriben a fer i aconsegueixen envair-lo es tracta per aquest d'assimilar-los a la cultura i política xineses. Practica la Xina no la igualtat amb els pobles veïns sinó la imparcialitat; és a dir, tots són tractats igual però naturalment l'estat, l'emperador, la cultura i el poder de Xina són, segons la seva visió naturalment i inevitablement superiors. De fet el nom de l'imperi, Imperi Central, que s'autoassigna, respon al concepte de Xina com a centre del món, de totes les cultures i per tant del qual tots els pobles en són tributaris. No desferma aquest poder com passa a occident una política d'agressiva projecció exterior, de conquista, colonització i d'intervencionisme en els altres pobles, sinó una reacció radicalment oposada d'autodefensa. De fet l'obra màxima de la política militar de Xina és la gran muralla que constitueix la mostra per excel·lència del poder militar defensiu, certament de dimensions colossals, per protegir-se dels pobles agressors del nord.

L'única excepció de projecció exterior de Xina al llarg de la seva història apareix amb les navegacions de la flota de l'almirall Zheng He en un extremadament curt període de temps que va de 1405 a 1433, quan Xina té un poder i tecnologia naval molt superior a l'europea que la porta del Japó a l'Índia, del golf Aràbic a Àfrica oriental, però on de manera radicalment diferent a occident no estableix colònies ni conquista el territori ni sotmet els pobles, sinó que simplement consolida rutes per al comerç que els mercaders xinesos, després, exploten i aprofiten.

Certament el confucianisme, religió troncal a Xina que ha impregnat la seva cultura, busca no la redempció personal sinó la col·lectiva, no per trobar la vida després de la mort sinó per millorar la concòrdia, l'harmonia i la pau en aquest món, no en un altre. És un important component que contribueix a canalitzar aquesta política de contenció i discreció. Contrasta aquest sentiment religiós amb el de llei i obligació de les tres religions monoteistes, cristianisme, islamisme i judaisme. Conforma en gran manera aquest sentiment religiós la cultura i el comportament social i polític de Xina, menys explícit i més subtil que el d'occident.

El teòric xinès de la guerra Sun Tze del segle VIII, equivalent però radicalment oposat al Clausewitz d'occident, defineix la guerra com a l'art de preparar i influenciar la política i la psicologia de l'adversari de tal manera que quan la guerra comenci ja estigui guanyada, “l'exèrcit victoriós ho és primer i després busca la batalla, l'exèrcit derrotat, inicia i manté primer la batalla i busca la victòria després”. És a dir, la diplomàcia per sobre del conflicte armat.

És doncs clar que una cultura mil·lenària basada en la subtilitat, la influència, el comerç i la unitat de l'imperi es confronta avui amb un occident en serioses dificultats, especialment Europa, per la manca d'una política harmònica i consensuada de tots en benefici del conjunt i que ve de segles de confrontació i ocupació de l'espai central per guanyar la victòria final, és a dir, per aconseguir la dominació del poble vencedor per sobre del vençut. Aquesta és la tradició de cinc segles d'història europea que és ara certament difícil canviar.

El patetisme que es desprèn de la incapacitat d'Europa per dotar-se d'ens econòmics i financers per defensar-se de la crisi econòmica i per tant dels especuladors sorgits del seu propi entorn capitalista, contrasta amb una política cohesionada i harmonitzada de Xina en el món modern. Si acceptem la superioritat de la democràcia sobre qualsevol altra forma de govern, aquesta divergència d'enfocament i radical diferència de resultats ressalta encara més perquè Xina és i ho estat sempre una dictadura d'uns pocs sobre el total de la població i paradoxalment ha arribat a un capitalisme d'estat més eficient almenys circumstancialment que el d'Europa.

Possiblement un cop més es posa de manifest la superioritat del com oriental on el comerç i l'economia són l'objectiu prioritari, respecte del món occidental, on la confrontació i el domini territorial en la política i el desplegament del poder és l'objectiu a aconseguir. A Xina aquesta tradició més adaptada a la globalitat del món actual ve de lluny. És important que Occident ho aprengui i adopti aviat si volem competir en el món global d'avui.