Un país de lleis

Llegeixo al diari casos de persones que han rescatat, amonestat, multat o fins i tot empresonat, com és el cas d'una dona d'Anglesola, perquè no només no tenen cap respecte per les lleis, sinó que, pensant que gaudeixen de total impunitat, gosen contradir-les. Emparats pel seu criteri infal·lible fan el que els sembla per aquella lògica pretensiosa, fatxenda i perillosa –perquè amb la seva actitud sovint reben terceres persones– de “a mi què m'han de dir” o “a mi no em passarà res”. I això apliquin-t'ho al banyista que es capbussa amb bandera vermella, l'excursionista que s'enfila per un penya-segat amb risc d'allaus, el conductor amb un parell de copes de més, el veí que fa i desfà perquè és a casa i “a casa meva faig el que em rota!”... i així un reguitzell de comportaments incívics que no ens els acabaríem, uns de més sancionables que d'altres, és cert, però tots reprovables. Davant d'aquestes actituds, els responsables de fer complir les normes demanen més lleis per lluitar contra aquests comportaments. Les lleis, però, està comprovat que estan fetes per ser trencades, mai per ser respectades. En dret, la llei és la regla social que estableix quins comportaments són permesos i els càstigs que cal imposar als transgressors. I, segons l'ètica, és una norma per als que estan dins un sistema social. Els que no compleixen les lleis sovint ho fan apel·lant a la seva llibertat. Però, dret a llei, si tots formem part del mateix sistema –encara que hi hagi un gran nombre d'antisocials–, què costa aplicar aquella norma tan bàsica que diu: la nostra llibertat acaba on comença la dels altres. Vull pensar que això no coartarà pas els nostres moviments. Ara, dit això, també crec que l'educació és clau i els poso un exemple que acabo de viure mentre escric aquest article a la biblioteca de Besalú. Des que entres per la porta i a les parets de les sales he comptat quatre cartells en què es demana que es parli en veu baixa i que se silenciïn els mòbils. Entren una mare i una filla per fer una consulta a l'ordinador del meu costat. A la mare li sona el mòbil, la bibliotecària li fa notar el cartell i la filla la renya. La mare, parlant per telèfon, se'n va, i la filla, avergonyida, també. Vull pensar que les noves generacions seran més respectuoses i que per viure en pau i en llibertat potser no els caldrà un país de lleis.