Els calendaris de Gaddafi i Al-Assad

Cap al final de l'estiu, la primavera de canvis al món àrab arriba a un punt culminant. Un rere l'altre, els autòcrates cauen a mans dels seus pobles. Al dictador libi Muammar al-Gaddafi ja li ha arribat l'hora després de gairebé 42 anys de tirania i a l'autòcrata sirià Baixar al-Assad se li va esmunyint el calendari tot i que encara manté una repressió ferotge sobre els seus ciutadans, que ja ha ocasionat més de 2.200 morts. A Líbia, els darrers dies de l'avenç dels rebels fins a Trípoli han estat fulgurants, gràcies al decisiu suport aeri de l'OTAN i a una inesperada millora en les comunicacions dels insurrectes, probablement també deguda a l'ajut occidental. Mentre la sort del tirà, innegablement hàbil, encara és incerta, ja ha començat la cursa per l'accés a la riquesa petroliera del país, ja que cal esperar que les potències occidentals posaran un preu a l'ajut que han prestat a la rebel·lió. En qualsevol cas, siguin els que siguin els detalls de la transició líbia, aquesta no serà gens fàcil, perquè les forces contràries al dictador es troben fragmentades i possiblement tenen un ventall d'agendes molt divers, que va des dels partidaris de la democràcia fins als radicals islàmics.

A Síria, el calendari del canvi promet ser molt més perllongat. L'aparell repressiu d'Al-Assad es manté gairebé intacte, la minoria alauita que li dóna suport no ofereix signes de defecció i una intervenció internacional és un escenari encara llunyà. Igual que a Líbia, la caiguda del dictador sirià és qüestió de temps, però mentre no trontolli el suport social de què gaudeix, encara pot aferrar-se al poder.

Al món àrab resten autocràcies. La pregunta és: ¿quina serà la propera estació de l'onada de canvis?