Popurri

L'inevitable pas del temps es fa evident de manera implacable també en època canicular. En el meu cas es produeix en forma de festa major de Sant Bartomeu, a Sitges, i, talment com si es tractés d'una de les peces més lloades de les orquestres de revetlla, em porta sense gaire sentit a voler posar avui dins aquest espai un munt d'idees. I és que el final de l'estiu, o la tornada a la rutina del país, trobo que s'està produint amb una traca espaterrant de final de castell de focs: massa coses barrejades, que no per produir-se en aquest moment de ressaca no mereixen una atenció especial. Però l'espai és limitat.

Mentre a Noruega sento que la maduresa fa que totes les formacions democràtiques que concorreran a les pròximes municipals, després del drama provocat per un pertorbat racista i fanàtic religiós, hagin acordat no utilitzar el fenomen de la immigració com a material electoralista, aquí ja he sentit que PxC vol convocar una manifestació de rebuig a la construcció d'una mesquita (afortunadament frenada pel seny judicial); i a Badalona el PPC vol ajustar allò que s'anomena beca menjador. Hi ha coses obscenes després d'haver viscut la joia de la visita de B16. Negar un espai de culte, o un àpat a un infant en una escola perquè els seus pares no faci determinat temps que poden acreditar la residència, m'ho semblen.

Ara que diu que els dos grans partits espanyols han trobat un nou motiu per posar-se d'acord (esperem que no sigui un cop més en contra de Catalunya i que si ho és sigui la definitiva perquè Catalunya reaccioni) penso que caldria aprofitar-ho per posar límits a la gestió pública, i que hi ha coses amb les quals no es juga. I és que no em crec que a Badalona no hi hagi diners per pagar l'únic àpat digne que alguns d'aquests nens podran fer durant el dia. I és que, per molt que pesi, Catalunya som tots.