Cognoms i altres coses que sobren

A Rubalcaba sempre li sobren coses. Les diputacions, ara que els socialistes amb prou feines en dominen cap; Zapatero, ara que passa hores baixes; la sigla del seu partit, ara que el PSOE passa també hores baixes; el seu primer cognom, perquè li deu fer l'efecte que si digués que es diu Pérez confondria més que no orientaria. “A qui votaràs?”. “A en Pérez”. “A quin Pérez?”. I no és això, perquè en política tot ha de ser curt i clar: el cognom, el vot, els enemics i els missatges. A Rajoy, en canvi, el cognom sembla que li va molt bé. Algú coneix algú més que es digui com ell? Sisplau, si és que ara hi estan pensant, han de centrar-se només a pensar en gent que sigui d'aquest planeta. Rajoy és un cognom tan únic que s'entén que no necessiti el segon cognom. Potser és per això també que, de fet, no ha necessitat tampoc mai el gallec o la majoria de les paraules de l'espanyol, donat que, quan parla, no parla gaire. Rajoy és un mal orador que té moltes possibilitats de guanyar les eleccions del 20-N. Rubalcaba, en canvi, és un orador brillant que té moltes possibilitats de perdre-les. La vida, sovint, és així d'injusta. Els catalans ho hauríem d'haver après fa temps. A Espanya, Rajoy i Rubalcaba junts ho són quasi tot: la Constitució, la majoria absoluta i el resultat de qualsevol referèndum. Quan es posen d'acord, Catalunya també els sobra. En això s'assemblen a Rouco Varela, que, com que és el dipositari espanyol d'una fe única i universal, va per la vida sense necessitat de parella. Duran i Lleida, en canvi, tot i ser també cristià, sembla que vulgui creure que tot és cosa de dos: fa servir dos cognoms, l'avalen dos partits, diu que es pot ser català i espanyol, sap que a Madrid no serà mai res sense el PP o el PSOE. Però, ai!, resulta que ell és el tercer, i es veu que el tercer no interessa.