Europa canvia el pas

Deixant Europa a banda, la resta de països també sofreixen la crisi mundial, però la dependència política i econòmica entre uns i altres és mínima. L'èxit o el fracàs dels seus balanços no té repercussió directa en els dels veïns. Pot afectar les exportacions de recursos naturals únics que posseeixen alguns.
Res a veure amb els 27 països de la Unió Europea
que resten lligats pels tractats iniciats pel decrèpit Mercat Comú i magnificats pel Tractat de la Unió Europea de 1993.

Europa, amb una ben entesa unió política sincera i desinteressada —quines bogeries de dir!—, ha desenvolupat un sistema jurídic i polític únic en el món. Els tractats de funcionament i constitucional recomponen les desigualtats i creen un pseudoestat europeu basat en la promulgació de drets i deures. Les seves institucions són el Parlament, el Consell, la Comissió Europea, el Tribunal de Justícia, el Tribunal de Comptes i el Banc Central. Els dos primers són parlamentaris; el Consell és refugi de fantasmes, col·locació de compromisos i intermediari entre els que pensen i els que treballen; d'alguna manera, els dos tribunals vesteixen de serietat la mena de falla valenciana. El Parlament no legisla: debat les idees i les transforma en directives que el Consell ha d'aprovar i la Comissió ha d'aplicar. Els comissaris vetllen perquè s'implantin i, sobre el terreny, es fa de més i de menys. La política agrària, per exemple, és la negació del control i la permissibilitat total de l'engany. És una vergonya que molts dels grans hisendats de Castella i Andalusia es dediquin a estafar la Unió Europea sembrant grans extensions de terreny de productes subvencionats, facin les fotografies per cobrar i ho llaurin seguidament per cultivar altres varietats. La veritat és que, per ara, ningú se sent ciutadà europeu. La Unió Europea política és una quimera. Cada país membre estudia què pot treure dels fons estructurals que reparteix el Consell d'Europa. En general, tenint en compte la poca credibilitat, funciona tot prou bé.

Ho deia fa unes setmanes: quan es troben els presidents d'Alemanya, França, Itàlia i Anglaterra per resoldre problemes, no recullen les idees de les directives dictades pel Parlament. Ho fan totalment a l'inrevés. Prenen decisions importants per a la UE i llavors el Parlament ha de procedir de manera que quedin ratificats els acords presidencials. És un tip de riure! Des que la crisi es va establir, això ha succeït una colla de vegades. És el procediment habitual que disfressa de democràcia el procediment dictatorial. Però el més important que han decidit és afluixar les ajudes i donar lloc per estimbar-se als que sols l'esperen i no hi posen
res d'ells mateixos. Es prepara un hivern de bastos.
Del galop es passarà al trot i se serà molt estricte amb les dotacions fetes. La Unió Europea vol agafar caràcter. Tot pot ser.