Memorial Democràtic selectiu
A Catalunya, de problemes, gràcies a Déu (o gràcies a qui sigui), no ens en falten. Però hi deu haver qui troba que encara ens passa poc, i per això ens en fan saltar un o altre quan més distrets estem en les coses de menjar. L'últim exemple del que vull dir és el debat ressuscitat sobre el Memorial Democràtic que els d'Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) estan a punt per convertir en brega parlamentària. La raó és que la vicepresidenta del govern, Joana Ortega, d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC), ha anunciat que el Memorial canviarà de seu i anirà al Castell de Montjuïc, i perquè va dir, ja que hi era posada: “La voluntat és que ningú faci un ús partidista de la memòria democràtica. No es tracta de dividir entre bons i dolents, perquè de víctimes, en una guerra, ho són tots, els d'un bàndol i els de l'altre.”
No només ICV s'ha alçat en escons contra el propòsit d'Ortega, que hauria de quedar fet a l'octubre. El PSC i les entitats més representatives del Consell de Participació del Memorial també hi han reaccionat i, en general, hi han dit la seva un bon nombre d'historiadors, intel·lectuals i articulistes. Les crítiques que s'han fet es poden resumir en quatre punts, almenys: no els agrada el castell de Montjuïc com a seu; troben que és un menysteniment cap al Memorial que no se n'hagi convocat el Consell des de fa deu mesos; pensen que la retallada d'un 30 per cent del pressupost és un intent d'asfixiar-lo; i, finalment, entenen que el discurs d'Ortega és “maliciós” i “revisionista”.
Els tres primers punts són d'una importància molt relativa. El Memorial fa deu mesos que no té perquè l'edifici que ocupava està en un estat ruïnós i rehabilitar-lo costa un dineral que ara mateix fa de mal gastar i justificar. Dur-lo al castell de Montjuïc és una sortida que també ha rebut molts aplaudiments pel que té de simbòlic. És veritat que el Consell ha d'estar informat, que s'ha de convocar i que aviat s'haurà de nomenar un director del Memorial. En aquests punts no es pot fallar. Però la retallada pressupostària, veient el que passa en la sanitat, l'ensenyament o els serveis socials, fa tot l'efecte que és inevitable. En tot cas, no em semblen qüestions fonamentals del debat.
El nervi de la discussió és el fons del Memorial, què s'hi explica i com s'explica. Tret de deshonroses excepcions, la historiografia ho té bastant clar: la guerra va fer víctimes en un bàndol i en l'altre, i la memòria els ha d'abastar tots; de fet, n'hi va haver moltes que ho van ser sense haver-se alineat en cap i que van rebre perquè algun veí els va denunciar, i això val tant per als qui van ser acusats, justament o injusta, de comunistes o catalanistes, com d'homes de missa, de dretes o propietaris. És indiscutible que el franquisme va tenir quaranta anys per homenatjar les seves víctimes i reparar els seus familiars, i que, en canvi, les víctimes republicanes no han estat ni prou reconegudes ni suficientment reparades. Tanmateix, la Guerra Civil espanyola és massa complexa per dividir-la entre bons i dolents, guanyadors i vençuts; aquestes divisions han de ser el punt de partida, però no poden ser-ne l'únic. Defensar-les de manera granítica equival a mantenir-les, i democràtic sempre ha casat més bé amb reconciliació que no pas amb sectarisme.
És probable que al Govern de CiU –sobretot a UDC– aquest Memorial Democràtic li faci una certa mandra, pel desgast públic que li pot suposar. Però ICV, per més que n'hagi estat l'impulsor, i els partits de l'esquerra en general no l'haurien de convertir en cap trinxera política; alguna temptació sí que s'hauria de poder resistir. Si els partits no són capaços de posar-se d'acord en la manera com s'ha d'estructurar el Memorial Democràtic i quina funció ha de fer, val més que el deixin estar i que esmercin els esforços i els recursos escassos de què disposem en altres necessitats. Ja només ens faltaria tornar-nos a tirar la memòria pel cap.
