Llàgrimes de suor

Mentre algunes veus es queixen (sense cap motiu, és clar) del descens dels índexs de lectura i de la manca de comprensió lectora d'una cada vegada més nombrosa part de la població juvenil, ens arriba Cesc Fàbregas disposat, com tots els cracks del futbol, a donar exemple i a crear escola. Ja se sap, els ídols del futbol i la premsa són els fars d'Occident, el pou de valors de la nova societat.

Sóc conscient que qüestionar alguna cosa del Barça en aquests moments d'eufòria, després de dos títols, del primer gol del nou heroi en el Gamper i de l'espectacle més que lamentable de Mou és quasi pecat mortal, però tot i així miraré de fer-ho. Reconec d'entrada que, tot i que m'alegro de les victòries del club blaugrana, em costa sentir aquesta alegria desfermada i aquesta passió cega i sense mesura que exhibeixen la majoria de seguidors dels clubs de futbol davant dels èxits d'uns senyors que no són més que professionals d'elit que tenen uns sous astronòmics. Em costa sentir aquest deliri que condueix a convertir els futbolistes en exemple de tot, quan en el fons no es tracta d'altra cosa que d'un negoci multimilionari.

D'entrada, no em sembla massa correcta aquesta pràctica dels jugadors, del mateix Cesc o el seu col·lega Osvaldo, que es passen pel folre les seves obligacions i poden sotmetre a pressions el seu club, arribant a l'extrem de no presentar-se a la feina per aconseguir trencar un contracte que ells mateixos van signar sense que ningú no els obligués mai a fer-ho. És un bon exemple de comportament laboral? Encara sort que el d'Arenys es va presentar amb una perla lírica digna del millor Miquel Martí i Pol, disposat a deixar-hi fins a la darrera “llàgrima de suor”. Quanta poesia... I després encara hi ha qui diu que els futbolistes no llegeixen!

La canalla, que ha deixat de pensar en la investigació (becari als quaranta anys i ni cinc de calaix per acabar descobrint una bestiesa de vacuna que no farà altra cosa que salvar vides al Tercer Món) o en les virtuts de comprensió lectora (quan tothom sap que és millor tenir clar el paper d'un mitja punta movent-se per la banda) quedarà bocabadada davant d'aquesta brillantor poètica i s'abocarà a ocupar les biblioteques, cercant aquella prestatgeria polsosa que mostra el
rètol de Poesia per conrear el sonet i la sextina sense fre ni mesura.

Clar que qui a hores d'ara deu estar amarat en llàgrimes de suor deu ser James Murdoch, després de les declaracions del periodista Clive Goodman, corresponsal de la reialesa del diari News of the World, dient que tota la cúpula directiva estava assabentada de les escoltes telefòniques que facilitaven les sucoses exclusives del rotatiu. De debò que algú es pot creure que el director i l'editor d'un mitjà de comunicació no saben la procedència de les grans informacions que els aporten els ingressos? De debò que algú es creu que els polítics no saben d'on vénen els diners que ajuden a finançar l'activitat dels seus partits més enllà de les migrades quotes dels militants?

Potser, en els fons, els mitjans de comunicació no són garantia de puresa i imparcialitat i els futbolistes no són compendi de totes les virtuts i ens caldria començar a assumir sense subterfugis que aquesta ètica social que pregonem és una utopia i que qui mana en realitat són els diners, sigui en el contracte dels futbolistes que ens venen com a defensors d'un país, d'una cultura i d'una manera de ser, o sigui a l'hora d'aconseguir informacions que facin vendre diaris al preu que sigui. I ja sé que entre una cosa i l'altra hi ha un abisme, però tot plegat és al sac d'aquesta manca de concreció dels valors fonamentals que, per desgràcia, massa sovint ens arriben barrejats amb una faramalla de soroll de trompetes sense substància que obliden i emmascaren l'essència real de les coses per ignorància o per interès. Potser caldria replantejar-nos entre tots aquests miralls que utilitzem a l'hora de projectar els nostres suposats models de vida.