Mocats pels seus

Si el concepte de tragicitat és perfectament il·lustrable a través de la figura de l'innocent culpable (cas de personatges arquetípics com Èdip, Antígona, Lucrècia, etc.), el de tragicomicitat ho fóra a través de la figura representada, avui, per la de l'ultra que s'ha vist de molt ultrapassat pels de la seva pròpia canilla.

Un exemple de fa un temps és el d'aquell lingüista verinoset, no nacionalista ell of course, fundador dels Citoyens, que tot d'una es veu escridassat pels seus pel fet d'haver gosat adreçar-se'ls públicament en la llengua del país.(Però que no eren ells el partit de la tolerància?)

Dos exemples però d'aquest mateix mes d'agost, avui expirant, són, a més d'actuals, prou més sucosos.

En reportava un Assumpció Cantalozella (en aquest diari, el dia 6). I anava del màxim capitost local (el nacional és evidentment Doña Rosa) de la formació política citada adés. Invitat a participar en una tertúlia d'Intereconomía; d'amiguets d'ell per tant. El qual, però, davant el que s'hi va sentir dir, va acabar defensant, sembla, ni més ni menys que senyera, llengua i cultura catalanes (!).

De l'altre exemple, prou que n'ha anat plena la premsa de fa dues setmanes. Una angeleta i un angelet surten elegits regidors per un partit encara més feinabruter que el dels Ciudadanos. Fins que tot d'una cauen del cavall (o sigui, els en tomben): a ella per estar enrotllada amb un negret, a ell per estar-hi amb un manso. La Plataforma que els acollia no està òbviament ni per raça altra que la blanca ni per sexe altre que l'hetero, i poca broma amb el Kamerad que hi mana!

Són aquests uns personatgets reals a mig camí entre l'extrem tràgic a què aspiren i l'extrem còmic a què els aboquen. I un no sap si condemnar-los per l'opció en què militen (o militaven) o bé, per contra, si més aviat compadir-los per tanta de candorositat sollada.