La bata de la dona del jutge
En el 75è aniversari del començament de la Guerra Civil espanyola s'ha arborat la incessant onada de publicacions sobre l'esdeveniment. El colpidor capítol de la repressió ha augmentat de gruix gràcies a la solvència de Paul Preston i a l'allau de dades que ens lliura en el seu darrer llibre sobre l'holocaust espanyol, estremidor periple entorn del museu dels horrors exhibit amb tanta impudícia per les dues Espanyes –i, per què no dir-ho, també per les dues Catalunyes. Respecte a la revolucionària, la repressió franquista va ser, però, de més llarg i intens abast, no només numèricament i cronològicament, ans també pel que fa a la seva densitat i poder de penetració fins a les darreres capil·laritats del teixit social, en una operació de microcirurgia tan meticulosa que desmenteix el mite de l'Espanya improvisadora i desmanegada.
En aquest diluvi universal no hi hagué cap arca de Noè, ni un sol estament protegit celestialment per qui precisament governava per la gràcia i en nom de la divinitat. Per a una repressió tan global no era possible utilitzar únicament l'execució física de l'adversari o el seu dilatadíssim empresonament. Un mètode que, al seu costat, pot semblar un mal menor –i que, sens dubte, ho és–, però amb efectes també devastadors, fou el de la repressió econòmica i professional, que tan sovint abocava a la misèria i a la més ferotge marginació social en el duríssim context de la postguerra.
Per exemple, la repressió del funcionariat va ser molt desigual, sent molt més dura en els estrats inferiors: el 35% dels empleats de correus varen ser sancionats, el que s'explica fàcilment per la massa d'excombatents que aspiraven a substituir-los gràcies a la llei de 25 d'agost del 1939, que els reservava el 80% de les places. Els cossos d'elit, de més difícil cobertura, en varen sortir força millor parats, cas dels diplomàtics, amb indemnitat en el 70%, o dels jutges, separats del servei entre el 1936 i el 1944 només en un 6%. S'ha donat com a explicació la mentalitat conservadora i tradicional, producte de la seva extracció social, mai de classe obrera, dels jutges de l'època i la seva proclivitat vers els valors ideològics representats per la monarquia, la religió, el respecte a l'ordre social establert, la pàtria i el menyspreu del parlamentarisme.
Ara bé, sí que varen produir-se sancions –sobretots a efectes exemplars i d'intimidació vers alguns companys– que, explicades avui dia, semblen inversemblants per massa imaginatius. Els corresponents expedients verifiquen, però, la seva realitat. Per exemple: un jutge mallorquí va ser separat del servei el 1938 perquè, a més de considerar-se'l massa favorable als arrendataris “de izquierdas”, “nunca se relacionó con las personas de su clase social con las que es natural que hubiera vivido”, sent, a més a més, “afeminado, como se deduce de que lleva las uñas muy cuidadas”. Va ser, doncs, separat, per “favocecer la indisciplina social y la anarquia imperante durante la II República.”
El Jutge d'Arévalo també va ser considerat esquerranós, atès que es relacionava amb persones d'aquesta ideologia, en coincidir amb elles a la fonda del poble; fonda, per cert, única. En la condemna d'un altre funcionari per moralitat dubtosa va ser també ponderat que “su esposa ha sido vista en bata en el balcón”.
Molt millor parat va sortir el president de l'Audiència de Barcelona, a qui s'imputava una única infracció: “haber saludado con el puño en alto en la toma de posesión de su cargo”. Malgrat que no va provar-se en negar-ho la majoria dels assistents a l'acte, va ser sancionat “només” amb un any de suspensió atès que el gest va ser degut a una “claudicación pasajera”, tenia bons antecedents i pertanyia al requetè.
En definitiva, fins molt després d'acabada la guerra, la inspecció dels tribunals va ser absolutament condescendent pel que fa a ineptituds professionals, a errades jurídiques clamoroses o fins i tot a “falta de laboriosidad”, però implacables respecte a la vida privada dels jutges. S'ha assenyalat que fins i tot podia acordar-se la separació del servei en el cas d'un jutge “con sospecha de homosexualidad, públicas desavenencia conyugales o escribir una novela considerada impúdica por los inspectores”.
