Les nostres fragilitats
Aquests dies s'ha escrit molt, com és natural, al voltant del problema de la nostra llengua a l'escola. Ens pesen al damunt amenaces judicials i polítiques i les solucions que se'ns ofereixen van des dels qui volen que enterrem la immersió lingüística fins als qui prediquen un ampli repertori d'insubmissions, també judicials i polítiques. Voldria dir-hi la meva d'una manera sintètica.
1. Tenim un problema greu en el pla jurídic. El lamentable desenllaç de l'aventura de l'Estatut i les sentències posteriors del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem han obert una via que implica una reculada important en el reconeixement legal de la nostra llengua i de la seva presència a l'escola. Fer veure que no ha passat res és amagar el cap sota l'ala i arribarà un moment que ja no ens serà possible mirar cap a una altra banda. La interlocutòria d'aquests dies del Tribunal Superior de Justícia va en aquesta direcció: concreta l'amenaça en uns termes molt més explícits, de manera que aviat podran exigir-se responsabilitats.
2. Per si fos poc, les resolucions judicials no ajuden a clarificar el panorama, ni per a bé ni per a mal. Intuïm l'amenaça de fons, però els termes literals dels pronunciaments dels tribunals no són precisament un prodigi de precisió ni de claredat. Aquesta vaguetat ha permès, per exemple, que el Tribunal Suprem hagués anat probablement més enllà –vull dir més malament per a nosaltres– del que es desprenia de la sentència del Tribunal Constitucional. I l'episodi d'aquests últims dies, amb el debat entre els mateixos jutges sobre si la interlocutòria afecta tot el sistema d'ensenyament o només el cas particular de les famílies que van reclamar és gairebé esperpèntic. Així, doncs, caldrà esperar i veure com es resol el recurs que ha presentat el govern, però en qualsevol cas la inseguretat jurídica no fa cap bé a ningú, sobretot considerant que els jutges –en general– no semblen pas especialment sensibles al problema de la nostra llengua.
3. En el pla polític, les nostres fragilitats són múltiples. Ara mateix, partits tan importants en el nostre mapa polític com el PSC i ERC encara s'estan llepant les ferides dels resultats electorals i han de renovar a fons les seves direccions... i moltes altres coses. CiU, per la seva banda, governa en minoria i viu de l'aire que li dóna el PP, l'adversari més important que tenim en matèria de llengua, tant per les agressions del passat com per les més actuals (el català a les Illes, per exemple). Per si fos poc, és molt possible que el PP guanyi les eleccions espanyoles, i llavors ja sabrem el pa que s'hi dóna. En aquest sentit, sempre m'ha semblat una irresponsabilitat gravíssima –encara que rendible en el terreny electoral– l'estratègia sistemàtica de CiU de fer veure que el PP i el PSOE són pràcticament la mateixa cosa a l'hora d'abordar la “qüestió catalana”. Encara ara mateix, Oriol Pujol hi ha insistit de manera imprudent parlant justament del problema de la llengua. ¿Caldrà recordar una vegada més quina va ser l'actitud dubitativa inicial de CiU en el moment en què es va plantejar quina havia de ser la situació del català a les nostres escoles? ¿Caldrà recordar que no tothom va adherir-se inicialment a aquesta immersió lingüística –i a la no separació a les aules– que després ha donat tan bons resultats? Si CiU prefereix, també en aquest terreny tan delicat, prioritzar el seu partidisme a la necessitat objectiva de sumar forces per a la causa del català a l'escola, estem ben arreglats.
El problema és que sembla que el govern actual de la Generalitat ho aposta tot als pactes que pugui establir amb un PP governant també en minoria. És una aposta arriscada i carregada de perills, una aposta que en el passat, i a canvi d'alguns peixets al cove, va fer possible una majoria absoluta del PP i una involució gravíssima en matèria autonòmica. És el problema que té aliar-se amb un partit obertament oposat a l'aprofundiment del nostre autogovern i a la plena normalització de la nostra llengua.
4. Segurament tenen raó les veus que diuen que, malgrat tantes fragilitats com tenim, no tot està perdut i que, en el terreny pràctic del dia a dia, i a desgrat del que digui la interlocutòria judicial, les nostres capacitats de fer resistència, escola per escola, són molt grans. És veritat, però també ho és que ens hem estat enganyant durant molt de temps sobre l'aplicació efectiva de la immersió lingüística a les nostres escoles, particularment a secundària. Si és cert que podem continuar fent força feina, també ho és que en molts dels nostres centres s'ha fet menys del que ens pensàvem, i això quan els vents de les sentències judicials bufaven més a favor nostre. Potser podrem oferir resistència, però hi ha hagut alguns mestres que, per desídia o per conveniència personal, han boicotejat a la pràctica l'extensió i la presència efectiva del català a tots els nivells que, almenys teòricament, pertocava.
5. Hi ha un marc general que ho condiciona tot: i és el panorama polític espanyol, que se'ns ha girat encara més a la contra des de fa molt de temps. Tots ho hem denunciat moltes vegades, però les alternatives que ara mateix tenim damunt la taula (federalisme, independència) apareixen avui per avui com a impracticables (parlo del terreny de la política real, és clar). I per navegar en el mar procel·lós dels temps que corren necessitem una carta segura i realista (i el més unitària possible), i em temo molt que això és el que no tenim, ara com ara.
