Ens treuen la llengua
Qui ho havia de dir, en un país on els resultats de la política educativa són tan modestos, que ens trauria el son una sentència interlocutòria, no definitiva, sobre el model lingüístic aplicat en l'ensenyament. A partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, de juny del 2010, ens està quedant cara de viure en llibertat vigilada, amb la certesa que estan passant revista a l'estructuració autonòmica de l'Estat; aviat alguns arravataments lírics (tot allò d'Espanya com a “nació de nacions”) ens semblaran inconcebibles. El lema d'aquest temps és una frase feta de mal traduir al català: “se acabó lo que se daba”; perquè no tenim res que no se'ns hagi donat, ni som res que no se'ns hagi dit que siguem: aquesta és la visió espanyola d'Espanya, i no n'hi ha cap altra. En l'actual plet sobre “l'ús com a llengua docent i vehicular en l'ensenyament” de l'espanyol subjau un xoc identitari. La llengua és un tret molt important, potser el més important, d'una identitat, però no pas l'únic; ara bé, en haver renunciat a tantes altres coses, quant a usos, costums, tradicions, valors i religió, només ens queda refugiar-nos en la consigna emblemàtica que és català tot el qui xampurreja en català. La immersió lingüística escolar serveix perquè els fills dels no catalans sàpiguen almenys que una llengua que no coneixen i que majorment no faran servir mai més existeix; vista així, és un trist consol, però no en tenim d'altre. Enfront d'això, hi ha la convicció espanyola que la identitat catalana no és assumible, com ho és l'asturiana o la valenciana; que els catalans fan un ús deslleial del poder que se'ls delega, i que tenen una agenda oculta amb vista a la desvinculació gradual d'Espanya. Aproximadament la meitat dels habitants de Catalunya són susceptibles de compartir en un grau o altre aquesta convicció, no volen ser vistos com a traïdors en potència i es mantenen impermeables al que queda de català a Catalunya. Ningú no creu seriosament que els seus fills es tornaran imbècils si els fan classe de física o química en català, el que molts temen és que es tornin catalans –cosa que no sol passar, però per si de cas–. A qui ens encomanarem? No es veu a venir cap Bismark a Espanya però encara menys un Bolívar a Catalunya. Tot fa pensar que les renúncies continuaran, ara ja en l'últim bastió, el de la llengua.
