La gestió de les imatges
L'impacte dels atacs de l'11-S del 2001 sobre la percepció de l'estat del món del XXI encara està reclamant, deu anys després, un relat general, una imatge central, un marc de referència per arribar a comprendre i fixar la turmentada història recent. Durant aquesta dècada, els diversos poders (governs, grups mediàtics, moviments internacionals) implicats en la creació i difusió de la grand narrative post-11-S, han estat lluitant per imposar una visió dominant d'aquest cicle crucial de la neoguerra.
L'administració Bush (2000-2008) destacà al principi per la seva voluntat de control total. Un balanç de la gestió “americana” de la gran crisi icononarrativa causada per l'11-S s'hauria de centrar en dos àmbits principals: el rol dels newsmedia als EUA i el de la ficció de factura Hollywood, dos pols ben divergents en la gestació de la narrativa post-11-S.
Sobre el rol de la gran premsa dels EUA, hi ha un cert consens: la majoria dels mitjans de referència van donar suport a la política antiterrorista i imperialista de Bush. Des de la declaració de guerra total contra el terrorisme (war on terror) i la seva definició de “l'eix del mal” (Afganistan, Iraq, Corea del Nord) fins a l'adopció de la guerra “preventiva” contra l'Iraq. Tots van acceptar el frame de la vinculació de Saddam amb el terrorisme d'Al-Qaida. Això val, com argumentà el politòleg Jim A. Kuipers, per les networks CBS, ABC, NBC i pels grans diaris USA Today, The New York Times o The Washington Post, entre d'altres.
El govern Bush aconseguí un ampli suport de l'opinió pública americana. Això es degué a la capacitat d'un hàbil equip d'assessors de la nova dreta (Rove, Wolfowitz, Perle, Cheney, Rumsfeld) de crear un esquema general de la crisi i de vendre'l als mitjans més influents, cosa que li permetria de justificar, ni que fos a través de la gran mentida de les armes de destrucció massiva –només denunciada molt posteriorment pels mitjans americans–, la invasió de l'Iraq. El prestigiós investigador Lance Bennet qualificà aquesta etapa com “la més implacable operació de control de la premsa de tota la història” a través d'una combinació d'intimidació, fabulació, desatenció i etnocentrisme.
Sobre el capteniment de Hollywood la interpretació requeriria matisos importants. Aquí només en puc apuntar alguns. Tot i que a partir d'octubre del 2001, representants de la Casa Blanca van mantenir contactes amb directius dels estudis, res no es va moure a favor de la causa de Bush. Molts actors i actrius de primera fila van fer campanya activa contra la guerra de l'Iraq (Sean Penn, Kim Basinger, Susan Sarandon, Tim Robbins, Matt Damon, Jessica Lange, Martin Sheen), a la qual s'afegiren directors com ara Robert Altman i Oliver Stone.
De fet, durant els primers cinc anys, Hollywood no emprengué cap projecte de ficció. I els primers films (United 93, de Paul Greengrass, i World Trade Center, d'Oliver Stone) foren modestos homenatges a heroismes personals. En un llarg reportatge a Time, Richard Corliss es preguntava el 2006: on són les pel·lícules de guerra? I ell mateix n'apuntava les raons: no hi ha consens sobre la guerra, no hi ha batalles amb prou força dramàtica, la guerra no afecta els americans i el cinema ja no és el que era.
Però, poc després, quan Hollywood començà la producció de films entorn a la guerra de l'Iraq, la perspectiva crítica s'imposa i esdevé gairebé l'única, amb alguns films molt negatius davant l'ocupació aliada de l'Iraq. Recordem Home of the Brave (Irwin Winkler, 2006), In the Valley of Elah (Paul Harris, 2007), Redacted (Brian de Palma, 2007) o Lions for Lambs (Robert Redford, 2007). Aquesta línia productiva sobre els desastres d'aquella guerra, acompanyada dels milers de soldats americans morts en combat, està conformant segurament una de les grand narratives antiimperialistes associades al post-11-S a dintre i sobretot a fora dels EUA.
