Estrès

Tot això és molt estressant. Els catalans vivim sempre amb un plus de risc i d'esforç que cansa molt. ¿Us imagineu que les hores que els militants –i la majoria de vosaltres segur que ho sou, en més o menys mesura– dediquem a defensar la llengua, la cultura i els símbols de la nostra nació, les poguéssim dedicar a l'oci, a la creació o a l'aprenentatge? Seria tan descansat i tan agradable! Sense anar més lluny, dilluns comença el curs. Per educar i per aprendre es necessita un ambient relaxat i una absència total de neguit. Per sort, la majoria de nens i nenes arribaran a classe aliens al drama, contents i amb ganes de retrobar-se, però els ensenyants, no. Els mestres ja no ho tenien gens fàcil, són un col·lectiu molt important de la societat, un dels pilars en què se sustenta el futur, que són els nostres fills, i en canvi sovint pateixen incomprensió, poc respecte, dificultat per imposar-se, les aules són massa plenes i falten eternament recursos a les escoles. Ara hem d'estar tots pendents del TSJC. El govern presentarà batalla, disposat a tot, i assegura que la llengua és una línia vermella que no es pot traspassar. I inevitablement es comença a parlar de la insubmissió dels mestres, si finalment la llei obliga que el castellà sigui també una llengua vehicular. No cal dir que jo estic a favor de la insubmissió, i si a algun mestre insubmís el suspenen de sou i de feina aniré a una manifestació o faré un article defensant-lo, però de què li servirà? Ha de quedar molt clar que, arribat el cas, els ensenyants tenen un paraigua on aixoplugar-se amb totes les garanties legals i econòmiques, i aquest paraigua ha de ser el del nostre govern. Som definitivament en un punt de no retorn. Feu punxa al llapis i obriu l'ordinador. I malgrat tot, que tinguem tots un molt bon curs.