Llengua per a la intimitat
Mira que fa temps de la facècia, però a casa encara riem quan rememorem la dita d'Aznar sobre el català en la intimitat. Segur, fou un dels seus pensaments més celebrats i durant molt de temps figurarà en l'imaginari d'aquest país, almenys mentre no assolim la independència. En nits d'insomni, és fàcil imaginar José Mari a soles amb la Botella fen exercicis de llengua, quan tothom sap que és en aquesta intimitat quan els jocs de llengua s'exerciten millor. En una presidència del govern central que se'ns féu molt llarga, Aznar deixa aquesta perla.
Però el que molts prenguérem com una humorada, en determinats àmbits es féu qüestió de fe i s'anà cultivant entre les estratègies ideològiques. Als despatxos del Partit Popular, a Catalunya, els agrada que es conservi el català, però en la reserva de la intimitat i com a estudi antropològic, aquell que aficiona els filòlegs i es reserva per a classes magistrals, lluny de l'ús normalitzat al país. Potser per això, quan s'envien notes entre ells –al meu poble, amb alcalde popular, en tenim un exemple clar–, les escriuen en castellà, perquè diuen que és una llengua que, en públic i en la intimitat, tothom entén a Catalunya.
En la defensa d'una llengua que per a alguns marca la secular unidad de destino en lo universal, Alícia Sánchez-Camacho ha potinejat en el territori educatiu, reclamant uns suposats drets lingüístics que ningú li havia negat i posant en qüestió la bona política d'immersió lingüística que s'ha anat treballant durant una trentena d'anys de feina ben feta. Tot el que ha servit per cohesionar dues comunitats de procedència diversa i amb bagatges culturals distints, per construir un projecte de societat sense tensions, on la gent s'entengui parlant, la insensibilitat d'un grup d'irreductibles salvadors de la pàtria –em nego a pensar que tots els populars catalans pensen el mateix– pot tirar-ho per terra. On no hi havia conflicte, avui, almenys, hi ha un interrogant.
Talment, hi ha coses amb les quals no es juga, amb les quals no es pot permetre retrocedir ni un pas. Des de la societat civil cal defensar els nostres drets sense cap mena de renúncies. I si els populars avancen per aquest camí, cal que tots els partits, tots, marquin la línia vermella que ningú no ha de traspassar.
