Apunts
Estranger
Vaig fer tot l'ensenyament obligatori en espanyol. Vaig començar a tenir contacte amb el català al segon curs del batxillerat elemental. Eren classes voluntàries. M'hi va apuntar el meu pare. Per a mi va ser una tocada de nassos. Jo no veia a què treia cap tot allò; però el meu pare, que durant la República havia estudiat en català, em va dir que ja sabia el que es feia. Prou que ho sabia.
Després, a l'escola van començar a fer una classe setmanal de català a tots els alumnes. Com un idioma estranger i d'amagat, perquè la feien passar com a hora d'estudi d'altres matèries.
A la universitat, un cop mort el dictador, vaig començar a tenir un contacte més normal amb el català. Al principi encara se'l considerava com una llengua estrangera, però a poc a poc es va convertir en l'idioma vehicular, com es diu ara. Ningú no va protestar mai a l'aula.
Llavors vaig començar a sentir-me estafat, perquè durant anys m'havien estat ensenyant en una llengua molt rica i respectable, però que no era la pròpia del meu país.
Aquesta immersió sui generis i tardana va fer de mi un perfecte bilingüe, una qualitat comuna a tots els catalans, però rara entre aquells que viuen al nostre país i que volen mantenir-se voluntàriament estrangers.
Ara hi ha qui diu que tot això s'ha d'acabar, que els catalans hem anat massa lluny. Que l'espanyol està en perill d'extinció. Menteixen, i ho saben.
Començaríem cedint en això i acabaríem aprenent un altre cop la nostra llengua com si fos un idioma estranger. Ni parlar-ne.