Clar i català? Au, va!

Traslladem-nos, per un moment, a l'Alemanya nazi, o sigui, al Tercer Reich d'Adolf Hitler, i fullegem alguns dels diaris que s'hi publicaven. En trobem un que defensa amb gran fermesa la legalitat aleshores vigent, i ataca sense contemplacions un col·lectiu de persones que no només es nega a denunciar jueus, sinó que mira fins i tot de protegir-los. El diari en qüestió acusa l'aital col·lectiu de desobeir la llei, més ben dit, les lleis de Nuremberg. Unes lleis en virtut de les quals eliminar jueus i altres individus d'ètnies inferiors a la raça ària era, com diem aquí, constitucional. Sé que és una comparació odiosa i desproporcionada, però l'esperit és el mateix. Els permanents atacs contra la nostra llengua des de determinats mitjans, el pertinaç intent de reduir-li el nombre d'usuaris, de minimitzar-la com si es tractés d'un groller argot, demostra que el secular menyspreu de què és objecte no ha tingut, no té, i segurament no tindrà mai, aturada. Dubto que ens sigui de gran ajut l'advertiment de la presidenta de la comissió de Cultura i Educació del Parlament Europeu, la democratacristiana alemanya Doris Pack, quan diu que separar a les escoles els castellanoparlants dels catalanoparlants trencaria la cohesió social del país. I va posar l'exemple de casa seva, Alemanya, on els fills dels immigrants turcs no estudien en escoles turques, perquè no n'hi ha. És clar que Alemanya és una nació sobirana, i ningú no li imposa cap modus operandi docent. Però això, encara que determinant, és anecdòtic si ens ho mirem com s'hauria de mirar, amb tarannà humanista. Els fills dels turcs que treballen a Alemanya aprenen, de petits, a adaptar-se al país que els acull, a entendre'l i a saber fer-s'hi entendre. Aquesta és la qüestió, aquesta és la realitat que aporta la immersió lingüística. Amb el plus, que segurament no tenen les escoles alemanyes respecte de l'idioma turc, que aquí en surten havent après, si han estat bons alumnes, tots els ets i uts de la gramàtica castellana. Però ens estem referint al català, així és que con la Iglesia hemos topado. Un exemple: a mitjan anys seixanta, amb l'auge del turisme, un establiment de Girona va retolar l'aparador, a més de fer-ho en castellà, en anglès, en francès, en alemany i en català. Immediatament, el governador civil va obligar aquella botiga a treure les frases en català. Sí, sí, només les que eren en català.