De la vinya al celler

Ami, el vi, si no és pas molt bo, no em diu gaire res. Però, és clar, quan es passen bones temporades a l'Empordà, i es tenen amics que han plantat vinyes i que estan començant a posar al mercat alguna ampolla ben calibrada, consistent, de paladar agraït i carregat d'aromes de la terra, tot aquest món que gira al voltant dels ceps em comença a fer sentit un inevitable pessigolleig en algun punt poc determinat de l'estómac. A Colera mateix hi ha una tradició de bon raïm –un moscatell inigualable, potser massa pellut, però d'una dolçor extraordinària– i, de fa un temps, podem tastar bones però curtes collites de Garbet, que es presenten com a joies als mercats més selectes, amb reconeixement general. No em feu dir noms, que no cal.

Bé, posats aquí, amb el pessigolleig anotat, entendreu que encetés encuriosit una novel·la del reputat escriptor Noah Gordon –l'autor d'El rabí, El metge, Xaman..., i tants altres llibres de gran difusió– que porta el títol d'El celler i que passa precisament a la Catalunya de finals del segle XIX. De fet, el celler del que parla queda situat al Penedès, però del Penedès a l'Empordà hi ha quatre passes i moltes similituds. Podríem dir que la història és transferible. La tradició del vi, comuna a tota la ribera mediterrània, la mínima exigència per la qualitat, la competència dels productes francesos a les taules selectes, la incidència –per bé i per mal– de la fil·loxera, la recuperació desigual posterior.

Havia llegit El metge, ja fa molts anys, i en tinc un bon record. És un d'aquells llibres ben documentats, treballats, ben redactats, interessant i sorprenent des de la primera pàgina fina al final. Em sap greu, però El celler –potser són els anys que m'han passat pel paladar literari– m'ha semblat un llibre fallit: una mena de primera redacció, un esborrany, un esquema del que podria haver sigut una bona novel·la. Hi ha la documentació necessària, un argument creïble i interessant, però els personatges se'ns presenten sense matisos, tallats d'una peça; l'argument és lineal, cosit correctament però deixant les costures a la vista del lector. Tot plegat, un llibre d'ofici, correcte però sense un mínim d'inspiració. Gordon, que ja ha acumulat un reguitzell de premis, probablement merescuts, haurà de retrobar-se a si mateix si vol mantenir la línia. Tenia les varietats de raïm justes, el terreny podia ser el més propici, la meteorologia l'ha acompanyat, ha fet la collita en el moment precís, les tines eren bones. Però el vi, vés a saber per què, no passa de ser un vinet de taula, sense cos, amb poca aroma. És molt probable que tot plegat sigui un problema de celler.

De manera que, per tenir un bon vi, esperaré tenir un caldo de Colera.