Urpa

El més divertit de la qüestió de la immersió no és el fet en si, que donarà per escriure moltes tesis doctorals sobre la incapacitat de determinats pobles per assumir que van perdre l'imperi fa molts segles, sinó els comentaris que se sentien i es llegien l'endemà de les concentracions cíviques de dilluns en defensa del nostre model de convivència. Per cert: hi va haver poblacions on no es va concentrar ningú o gairebé ningú davant l'ajuntament. Potser és que hi ha qui encara no s'ha adonat que aquesta vegada la garrotada serà de les que ens deixaran amb febre si no plantem cara com a poble.

Els detractors de les concentracions en favor de l'escola en català van insistir en els seus arguments de sempre: el que passa a Catalunya és fruit del deliri nacionalista, un credo d'obediència obligada. Portar la contrària és arriscar-se a la mort... civil. Ells, que es declaren no-nacionalistes (volen dir catalans, perquè d'espanyols ho són hasta las cachas, com els agrada repetir) acusen els catalans del seu gran defecte, que és la imposició del pensament únic. Defensen l'Espanya bipartidista en un territori on hi ha una tradició multipartidista. Si examinessin aquesta diferència sense complexos entendrien moltes coses.

Però prefereixen continuar amb els arguments de sempre i ja cansen. Així que els donaré un consell. Gratis, no creguin. Agafin el llibre La garra marxista en la infància que va publicar l'inspector d'ensenyament Alfonso Iniesta l'any 1939. Canviïn la paraula marxisme per catalanisme i així, en comptes d'avorrir el personal, el faran riure.