Paraigües

Potser perquè qualsevol senyora ja porta com a complement permanent del seu vestuari la bossa reglamentària, el paraigua ha tingut una presència més substancial en l'abillament masculí. En català l'estri en qüestió es relaciona estrictament amb la pluja, però en altres llengües i latituds l'umbrella ha estat també percebuda com una defensa eficient contra el sol. Ens ve al cap la imatge entranyable del mestre Pau Casals, fotografiat d'esquena, tot passejant amb el barret en una mà i a l'altra un enorme paraigua desplegat que el protegeix de la calor en alguna assolellada platja del llarg exili. Ara, on el paraigua s'ha manifestat amb tota la seva respectabilitat ha estat a Anglaterra. De fet, hi ha qui afirma que el paraigua ha fet els anglesos com són. Un escocès, Stevenson, l'autor de L'Illa del tresor, ho veia com una marca de civilització i argumentava que el fet que Robinson Crusoe, de seguida que va arribar a l'illa deserta, es proveís d'una gran fulla per fer funcions d'umbrella era el símptoma indiscutible d'una personalitat superior. Un Robinson Crusoe armat amb un paraigua havia de simbolitzar, per força, la seva hegemonia davant les races inferiors o les condicions adverses. A la metròpolis, però, a la city de Londres, un autèntic cavaller no desplega mai el seu paraigua. El porta sempre, però no l'obre mai. Un senyor com cal, en aquest cas un militar, explicava que només el va obrir una vegada a la seva vida i va ser per posar-hi una inscripció que deia: “Aquest paraigua el van robar al tinent coronel A.D. Wintle.” Convindran amb mi que el paraigua del tinent coronel Wintle (i no el d'en Tejero) hauria d'estar exposat en algun museu important. És cert que una de les contingències més habituals que poden patir els nostres paraigües és que siguin abandonats o que ens els robin (sovint sense voler). Això explica aquell grafit famós al despatx d'un master d'Eton, el col·legi més emblemàtic del sistema educatiu anglès: “No jutgis mai un home pel seu paraigua: és probable que no sigui el seu.”