Trepitjant la línia vermella
No tornarem a parlar del perquè de la conquesta de Garcia Albiol de l'alcaldia de Badalona, on la seva victòria electoral fou inqüestionable, ni dels errors atresorats pels socialistes locals durant anys de notables desencerts. Podríem parlar d'un espectacular inici de gestió del nou alcalde, posant ordre al desgavell administratiu heretat, a més de la capacitat dels populars badalonins per fer-se forat als mitjans de comunicació, convertint en notícia qualsevol petit detall. Evidentment, amb Xavier Garcia el Partit Popular instal·la a Catalunya un altaveu de potència contrastada i, per a bé i per a mal, converteix la seva gestió en un referent nacional.
D'altra banda, l'intel·ligent lideratge de Sánchez Camacho i la bona administració dels resultats de les darreres consultes autonòmiques i municipals han fet fer un gran salt al Partit Popular a Catalunya, on ha passat de ser un partit minoritari i foraster a una opció política catalana perfectament legitimada, amb possibilitats d'incidir en la vida del país i fins de ser decisiva en accions de govern, tant autonòmiques com municipals. Avui els populars tenen el seu percentatge de poder i saben cobrar-se a molt bon preu l'ús raonat de la seva força.
Amb tot, el Partit Popular suporta el llast de la seva absoluta insensibilitat per les qüestions identitàries, tema fonamental per trenar complicitats amb les famílies polítiques i amb l'entramat social de Catalunya. Es pot incidir i influir, però és molt difícil ser acceptat com a igual si no s'estableixen complicitats en el camp lingüístic i cultural del país, prou potent i transversal per crear opinió en el total de la societat catalana.
La commemoració de la Diada Nacional fou molt mal administrada per Garcia Albiol, que veié gegants on només hi havia molins i caigué en el parany que ell mateix creà. Negar la utilització del terme nacional, que el mateix Parlament havia aprovat per unanimitat, fou un greu error que, com una bola de neu, desencadenà el conflicte. L'alcalde es negà a donar caràcter institucional als actes commemoratius i només aconseguí que les diverses convocatòries badalonines, dels dies 10 i 11, fossin les més concorregudes de l'actual etapa democràtica. A més, fins i tot Garcia Albiol féu l'ofrena floral en nom del seu partit, ell que essent regidor s'havia negat a assistir a les ofrenes d'anys anteriors. La cridòria contra Xavier Garcia fou considerable i significa una pedra a la sabata per a la màxima autoritat badalonina, una figura significativa que ha de saber que difícil que és governar tenint en contra un sector força influent de la societat civil.
Però Garcia Albiol ha avançat per camins complicats quan s'ha negat a donar suport a la immersió lingüística a les escoles, una qüestió molt sensible entre la comunitat educativa. Talment, s'ha quedat en minoria al consistori i ha enfurismat molta gent, que comencen a veure la cua i les banyes a un projecte que es presentava amb una suavitat extraordinària. Garcia Albiol ha mostrat la cara fosca del Partit Popular i ha posat el peu a la línia vermella, un traç que els populars, si volen consolidar-se a Catalunya, han de vigilar de no traspassar. En tot cas, el campament popular a Catalunya, que és Badalona, és al punt de mira d'un país interessat i preocupat pel paper que pot jugar el partit de Mariano Rajoy en l'escenari català. Fins Alícia Sánchez Camacho, sempre disposada a donar suport al seu emblemàtic alcalde, haurà de considerar que determinats invents no cal fer-los ni amb gasosa. La línia vermella és molt fina.
