de set en set
Immersions lingüístiques
Els anglesos han de dominar una llengua. Els espanyols, dues. Els catalans, tres. Els aranesos, quatre. Els cambrers de la Costa Brava, set o vuit. Però xampurrejant-les ja en fan prou. Perquè, què vol dir dominar una llengua? Poder fer-hi una conferència? Poder portar un gintònic? Poder entendre's a l'aeroport? I quantes llengües pot dominar un nen? Els psicòlegs generalment no ho concreten. “Un nen –diuen– és com una finestra oberta: pot aprendre tantes llengües com li ensenyin.” Quantes, però? Quatre? Cinc? Quaranta-dues? Jo no he conegut mai ningú que fos capaç de parlar-ne més de cinc o sis. Ioanno Ikonoman, que és grec i que és traductor, diu que en parla trenta-dues. Diuen que el cardenal Mezzofanti, que va viure entre el XVIII i el XIX, en va parlar setanta-dues. Però no va sortir mai d'Itàlia. Ja em diràs tant saber llengües per res. Ah, sí, calla! Les feia servir quan confessava. Els de lletres del meu temps vam tenir un escalfament collonut. “El llatí obre el pas a dominar altres llengües”, deien. I vinga, llatí. A la pràctica, però, quasi tots ens hem encallat amb la tercera. I això encara: perquè passes anys estudiant anglès i un dia descobreixes que entens molt millor l'italià. D'acord. Allò que diu la gent que sap italià: té tants matisos que et penses que els entens, però no els acabes d'entendre. Perquè una llengua, ben mirat, què deu ser? Entre el mandarí i el cantonès hi ha tanta diferència com entre l'italià i l'alemany, però un nen xinès que només sàpiga cantonès i mandarí oficialment només sap una llengua. I és que no hi ha res més trist que submergir-te en un idioma i que després et diguin que t'has equivocat amb l'aigua. Com si haguessis estudiat quenya, que és una llengua èlfica que només es parla als llibres de Tolkien. Sobretot, doncs, vigila on t'immergeixen.