Ciutat dura

Encara no són les nou del matí. Pels jardins de l'antic hospital de la Santa Creu –Biblioteca de Catalunya, Escola Massana– desfila l'ONU en miniatura. Són nens i nenes que van al col·legi públic Milà i Fontanals. A primer cop d'ull, la corrua està composta de pakistanesos, marroquins, filipins, sud-americans, xinesos i algun negre africà. El meu primer pensament és que, gràcies a la beneïda immersió lingüística, tots aquests nens i nenes demà seran tan catalans com els meus fills.

A les deu els jardins fan una olor intensa de porro (res a veure amb els de la Boqueria) i comença a haver-hi racons ocupats de manera sospitosa, especialment als porxos de l'antic claustre. No hi detecto res d'il·lícit, però potser és massa d'hora. Al carrer del Carme, passo per davant de botigues de souvenirs que tenen com a reclam les samarretes de més mal gust. De sobte el trànsit s'atura perquè un gos s'ha eixarrancat al bell mig del carrer del Carme per fer-hi una llarguíssima pixarada. La noia que el du lligat somriu als conductors amb cara de dir “ja se sap, coses de gossos”. A la Rambla, les estàtues humanes es pinten per començar la jornada laboral entre els horribles quioscos que substitueixen les parades d'ocells. M'assalten pidolaires diversos proveïts d'un vas de plàstic d'un sol ús, i m'empaita un eixam de presumptes enquestadors i propagandistes que van amb carpetes i fotos plastificades. Són paparres, però me'ls trec del damunt.

S'acosta la festa major d'una Barcelona cada vegada més complexa, dura, bruta, hostil i incívica. No és una ciutat sense llei, perquè les té totes, però les normes són paper mullat i s'ha convertit en plaça forta dels barruts, paradís dels manguis i bicoca dels multiplurireincidents. Però avui estic content. He aconseguit arribar a casa sense que m'hagin robat la cartera, sense que m'hagi atropellat cap bicicleta i sense que se m'hagin orinat a les sabates.