Les grans fortunes
Hi ha quasi unanimitat entre els agents socials a l'hora de demanar un increment de l'impost sobre les grans fortunes. Ho diuen els sindicats i hi està d'acord Joan Rosell, el president de les associacions patronals espanyoles, la CEOE. És lògic. Cap dels afortunats –paraula que ve de fortuna– tindrà problemes per arribar a final de mes, tot i pagar més al fisc, i si ha de deixar per més endavant la renovació de la tercera o quarta residència tampoc passa res.
L'únic argument que hi ha en contra d'aquesta mesura és que puguin reduir la capacitat d'inversió dels empresaris en el moment en què fa més falta. Però l'increment del nivell impositiu que es podria demanar tampoc seria per desballestar grans projectes. El problema, en tot cas, estarà en fixar on comencen les grans fortunes. Dit d'una altra manera: a partir de quin tram d'ingressos s'aplica una taxa impositiva més alta. Com tothom sap, l'impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) grava poc els primers milers d'euros i va aplicant una taxa creixent a mesura que els ingressos augmenten.
Les grans fortunes paguen relativament menys que els petits o mitjans capitals, perquè tenen més recursos i capacitat d'utilitzar els instruments jurídics més adequats. Hi ha professionals que es guanyen la vida recomanant als clients sistemes per reduir el que acaben pagant a l'Estat. Per exemple, les Sicav o societats de capital variable, que la gent coneix molt poc. Són societats que han de tenir un mínim de 100 accionistes i un capital també mínim de 2,4 milions d'euros, tal com explicava L'Econòmic la setmana passada. Paguen només un 1% sobre el benefici i són utilitzades per grans personatges de la nostra societat per reduir la seva càrrega fiscal. Hi ha sistemes d'enginyeria financera que permeten també reduir-la, si disposes d'assessors financers i pots pagar un muntatge internacional. Tot perfectament legal, però només a l'abast d'aquells que poden pagar les minutes dels assessors i l'estructura de les operacions, sense que els caiguin els anells. O sigui, de les grans fortunes. I estic parlant de centenars de milions d'euros, que no estan a la caixa de les empreses, sinó a nom de persones individuals.
A Catalunya tenim unes poques dotzenes de persones, que poden disposar d'uns centenars de milions d'euros. A Madrid podríem parlar de milers de milions d'euros per la mateixa quantitat de persones. I a Bilbao també per una o dues dotzenes de famílies. Ara diran que el seu patrimoni s'ha reduït com a conseqüència de la baixada de la borsa, però no fan cap pena.
El govern espanyol hauria de pensar a augmentar l'impost de les grans fortunes, començant pel de les Sicav, i acabant per donar un tracte fiscal millor a les operacions de mecenatge, o sigui, a les donacions amb finalitat cultural.
A Catalunya hi van haver mecenes de debò, mentre el règim fiscal espanyol era lax, però quan es va engegar seriosament el sistema impositiu, a la dècada dels anys vuitanta del segle passat –amb l'ajut inestimable de la informàtica–, els mecenes catalans van desaparèixer gairebé del tot.