Mort d'un Mestre

Per una de tantes ironies de la vida, sovint són els més grans mestres els qui amb prou feines n'han tingut; almenys d'una manera reglada, sistemàtica, professional. Són aquells estudiosos, doncs, que, en gran mesura, han hagut de forjar-se en l'autodidactisme, al marge de llur dedicació laboral. I que després s'han bolcat a prodigar entre tothom, generosos, els amplis coneixements tan vocacionalment adquirits.

Ramon Amigó i Anglès, desaparegut sobtadament divendres passat, als 86 d'anys d'existència pletòrica, sobreeixit encara de projectes i de vitalitat, era un d'aquests.

Adscrivible per raons d'ofici a la franja mitjana-alta de qualsevol altre white-collar, aviat la seva consciència de país va dur-lo a interessar-se'n vivament per la llengua, en temps del més dur franquisme. Si per causa de la pervivència d'aquest hi ha ara qui continua torpedinant aquella tant com pot, és gràcies també a l'activisme desplegat aquells anys sòrdids per gent com en Ramon Amigó que hi ha també avui qui té per absolutament irrenunciable la immersió lingüística.

Al costat d'aquesta seva tasca eficaçment divulgativa, Amigó va anar tanmateix convertint-se mica a mica en un consumat expert en onomàstica, si no en el qui més (Coromines a banda, ell per si sol una galàxia tota altra).

L'important gruix de les seves publicacions és només comparable al saber que, de manera desinteressada i amena, impartia en amical conversa. Valgui com a simple mostra d'aquelles la Introducció a la recerca en toponímia i antroponímia (PAM: 1999), obra d'interès tant referencial com metodològic. I, com a exemple de la seva rutilant causerie, l'èxit d'audiència obtingut per la tertúlia L'Orquestra de Catalunya Ràdio el divendres del curs 1991-1992 que ell hi va anar de convidat.

Sense Ramon Amigó, aquest país –els qui el volen tal i no pas colònia– s'ha quedat dolorosament més sol.