Res no és de franc
Sembla la cançó de l'enfadós: una setmana més tornem a estar pendents de la possible fallida de Grècia. Ara estem tots amb l'ai al cor pel lliurament per part de la Unió Europea del segon tram d'ajudes que ha de rebre el govern grec, un préstec de 8.000 milions d'euros, que ha de servir perquè el mes que ve els pensionistes i funcionaris puguin cobrar. No hi ha un euro i, tot les retallades, la falta de perspectives de creixement dibuixen un futur molt negre. La cosa està tan magra que alguns dels deutors privats ja s'han fet a la idea que no cobraran, així que han decidit no continuar servint els seus productes. Aquest és el cas de la multinacional farmacèutica suïssa Roche, que ha deixat de subministrar els seus medicaments a alguns dels hospitals del país. L'anunci el va fer la casa matriu de la multinacional, que va afegir que es planteja fer el mateix a altres llocs, com a Espanya. Les autoritats sanitàries espanyoles han mostrat públicament la seva indignació i han assegurat que no hi ha cap possibilitat que es produeixin casos de falta de medicaments, ja que Espanya no és Grècia. Potser no, en el cas grec els deutes acumulats arriben als quatre anys en els casos més greus, però es que aquí ja s'està vora els dos anys de demora. O sigui que tot plegat no és fruit de l'agreujament de la fase més crítica de la crisi, sinó que la situació s'arrossega des de fa temps. Quan s'arriba a aquestes extrems ens hauríem de preguntar qui és el culpable si un malalt de càncer s'ha de pagar el tractament que necessita de la seva butxaca –això, és clar, si és que pot–, els qui fan negoci amb els medicament i es neguen a regalar-los o els que no han complert la seva obligació de fer sostenible el sistema per garantir que es puguin pagar?
Ara fa exactament 20 anys, el mes de setembre del 1991, es va presentar al Congrés dels Diputats espanyol un informe que avaluava el sistema sanitari i que feia un seguit de recomanacions per a la planificació posterior. La comissió d'experts estava presidida per Fernando Abril Martorell, fet pel qual es va conèixer el text com l'informe Abril. Ara fa dues dècades ja s'advertia d'un model amb massa metges i massa despesa farmacèutica, amb una tendència malsana a desviar-se de l'assignació pressupostària establerta i a incrementar la despesa per sobre del creixement econòmic global, i es proposava augmentar entre els ciutadans la consciència del cost de la sanitat i la participació dels usuaris en el finançament, pagant una petita part dels serveis que utilitzen. L'informe va rebre aplaudiments gairebé unànimes per la seva qualitat i per la seva valentia, i per les dues coses es va prendre la decisió política de desar-lo en un calaix.
Només el creixement econòmic d'Espanya, aquell miracle fet a cop de totxo, ha permès mantenir la ficció que som capaços de tenir un sistema sanitari millor que el d'Alemanya o la Gran Bretanya. Ara que s'ha girat la truita encara tenim una oportunitat, si tenim la valentia de definir nosaltres quins són els serveis bàsics gratuïts i a partir de quina renda s'hauria de pagar una part dels que no es consideren essencials. No ens enganyem, el debat no és si la sanitat és de franc, sinó qui la paga. L'altra possibilitat és adoptar una actitud covarda i abraçar el victimisme tot esperant que uns altres decideixin per nosaltres per després queixar-nos.
