És l'hora de construir l'Estat

Avui, el desig de sobirania s'està generalitzant en amplis sectors de la nostra societat, no només en la nostra classe política i la societat civil, sinó també en alguns sectors del nostre món econòmic, empresarial i el financer, tot i que aquest, podríem dir-ne que es troba encara a les beceroles. Però hom, que porta més de 40 anys proclamant la necessitat de la independència del nostre país, té un gran dubte: si som conscients del que vol dir construir un Estat, el que representa, el que significa, les passes que s'han de fer, els eixos que s'han de construir i quins són els enemics que caldrà vèncer.

L'independentisme, doncs, encara sense traducció electoral, està potser en el

seu millor moment de la història, i pocs són els arguments per rebatre la voluntat i la necessitat d'assolir la plena sobirania nacional. Avui, federalistes, confederalistes, nacionalistes i catalans de totes les ideologies, cada vegada som més conscients que l'aposta per Espanya durant els últims 40 anys pot haver estat positiva per a la nació espanyola i la seva consolidació i estabilitat, però ha estat nefasta per a la nació catalana. Aquesta, avui, es troba esquarterada entre el País València, les Illes i el Principat, sent les dues primeres zones alliberades per Espanya i, segons ells, camí de l'assimilació nacional espanyola. I, per tant, ara els toca fer el mateix a la Catalunya estricta. Un pla que ja han començat a executar: bloqueig del nostre Estatut, sentència del Tribunal Constitucional, destrucció dels nostres referents nacionals i dels dirigents de l'independentisme, així com l'ofensiva contra la immersió lingüística a l'escola, són solament un tast de les accions de l'Estat contra el Principat de Catalunya.

I és que l'independentisme, i per què no dir-ho també, el catalanisme de CiU,

ha de tenir en compte que, cada dia, cada hora i cada minut té un Estat a la

contra, que treballa professionalment i amb intel·ligència per consolidar el seu estat, la seva nació i el seu nacionalisme. I aquest es val de totes les eines d'un estat per debilitar, desprestigiar, menysprear i destruir, si pot, la construcció nacional catalana, tot creant tot tipus d'estratègies i estructurant quinta columnes dins el sistema polític i social català, per fer-ne la feina bruta.

Conscients que aquesta és la realitat i que l'Estat espanyol farà el possible, l'impossible, el que és legal i el que no, per impedir la nostra emancipació nacional, hem de treballar pensant sense angoixes en el que tenim en contra.

Catalunya que, sense oblidar-ho, també té la responsabilitat de ser la punta de llança de tota la nació, ha de crear i consolidar estructures d'Estat que siguin el nervi de la nostra nació, amb estratègies de futur, sense perdre, però, el bo i millor de les nostres arrels.

Quan ens plantegem, doncs, que volem la independència, no n'hi ha prou amb

un clam, amb una reivindicació, ni fins i tot, que seria molt important, una

majoria social, perquè si tenim aquesta majoria i no tenim les eines i els eixos

de l'Estat, difícilment ens en sortirem.

És l'hora, doncs, de construir l'Estat. En primer lloc, consolidar allò que ja tenim, amb les imperfeccions i les mancances que vulgueu: el nostre model educatiu i lingüístic, el nostre espai de comunicació i, fonamentalment, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el nostre model policial, que seran els principals objectius a destruir, desprestigiar o minoritzar per l'Estat en els propers anys, i els quals caldrà blindar. Però no ens podem quedar aquí, hi ha altres eixos que són imprescindibles: la creació d'un Estat major

nacional, que sigui capaç d'elaborar una estratègia d'emancipació nacional, o un projecte de relacions internacionals. ¿Algú es creu que assolirem la nostra plenitud nacional sense tenir el nostre lobby a Brussel·les i a Nova York, o sense tenir alguna gran potència que ens doni suport? I, a més, hem de bastir el nostre poder coercitiu pel que fa a la seguretat i a la defensa, sempre en el

marc de la Unió Europea, i sense ser innocents en la qüestió de l'OTAN, com

molt bé estan fent tant el nacionalisme escocès com el flamenc.

Si som capaços de començar a construir l'Estat, la nostra invisibilitat al món s'acabarà, i Espanya, tot i que s'amoïnarà més, s'adonarà que això va de debò i s'acabaran aquells poders fàctics, tant de l'Estat com del poder econòmic i financer, que creuen que eliminant els eixos de la nostra construcció nacional i amb la forta immigració que tenim, la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra nació només els empiparan durant 20 o 30 anys més, ja que després serem assimilats.

En aquest segle XXI, per tant, ens hi juguem la nostra pròpia existència com a

comunitat nacional. I, a més, necessitem passar a l'ofensiva a tota la resta de

la nació. El Principat de Catalunya, que té una majoria de forces nacionals catalanes, té l'obligació de donar suport a aquells sectors polítics, socials i econòmics que resisteixen l'assimilació nacional, cultural i lingüística espanyola a les Illes i el País Valencià. I aquí no s'hi valen les retallades.

¿Però quin és el problema fonamental per tirar endavant tot aquest projecte i

per tal que sigui seriós reivindicar la independència nacional? El fet de no tenir en el dia d'avui una classe dirigent que tingui clara la construcció de l'Estat. Hi ha massa titelles i xitxarel·los, incapaços d'arriscar-se i jugar-se la cadira. Hi ha massa persones a les nostres administracions que el seu únic mèrit ha estat treballar al partit i després a l'administració. Hi ha moments de la seva història en què els pobles necessiten homes i dones que siguin capaços de prioritzar, de tenir sentit d'estat, de no ésser sectaris i d'arriscar-se. O és que algú es creu que la independència ens vindrà donada per un miracle? És evident que en el segle XXI i a la Unió Europea no és possible, esperem, la violència de l'Estat i dels poderosos, però sí que intentaran impedir-ho, i sols cal veure que tenint en compte que les forces armades espanyoles, que per cert han evolucionat en positiu, democràticament, a través de la seva participació en diferents actuacions internacionals, ara ja no poden fer el paper d'abans, és el poder judicial, instal·lat encara en el franquisme, qui encarna el paper de botxí. A aquestes i altres estratègies i maniobres ens haurem d'enfrontar, i el que cal aconseguir és que aquells que vulguin la independència deixin d'actuar amb candidesa, frivolitat o irresponsabilitat, i comencin a posar les bases de l'Estat català dins de la Unió Europea amb seriositat i sense complexos.