Història i compromís
El passat dia 9 ens deixava Josep Termes. Havia nascut a Barcelona el 1936 i, com ell mateix explicava en una entrevista a L'Avenç (juny del 2011), “en el fons, jo he fet història per nostàlgia ambiental. Nostàlgia de l'ambient on vaig néixer: barri obrer, juliol del 36, gent extremadament polititzada”. Els seus orígens familiars se situen a la Segarra i la Terra Alta i al barri obrer del Camp d'en Grassot, on va néixer i on va conviure amb republicans catalanistes i vells militants de la CNT que havien patit per igual la derrota de 1939. La seva activitat professional té, doncs, quelcom de nostàlgia, però també, encara que a ell potser li semblaria excessiu el terme, de compromís. De compromís amb unes classes populars catalanes que no havien sabut fer plausibles les seves aspiracions socials i nacionals. Aquell “Què vam fer? Però, què vam fer?” era la violència cega que es va desfermar l'estiu del 1936 i que va suposar l'inici de la derrota. Com titula el seu llibre sobre els fets de la Fatarella, els enfrontaments entre els partits i els sindicats d'esquerres i la violència a la rereguarda que amarà els primers mesos de la guerra civil no eren res més que la insensata lluita de la misèria contra la pobresa.
Però, sens dubte, la contribució més important de Josep Termes fou restituir el catalanisme als seus veritables progenitors: les classes populars catalanes. Com explicar d'altra manera l'hegemonia d'ERC durant la Segona República i la pervivència de la llengua i la cultura quan la gran burgesia les havia abandonat per abraçar el castellà. I ho va fer a contracorrent en uns anys en què s'imposaven les tesis que reduïen tots els nacionalismes a una creació de la burgesia per desviar dels seus objectius de transformació de la societat les classes populars. Ho assenyalava ja clarament en el col·loqui d'historiadors organitzat pel Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona el 1974, dos anys després d'haver publicat Anarquismo y sindicalismo en España: la Primera Internacional (1864-1881), quan criticava “la interpretació que creu que tot moviment nacional o tota reivindicació d'una minoria nacional és nacionalisme burgès... Partint d'una base d'història marxista més o menys econòmica, han considerat... que és un fenomen burgès, un moviment burgès, i que en conseqüència, el moviment nacional català està fet sota la direcció de la burgesia no tan sols durant el segle XX sinó també en el XIX... La reacció contra això, en canvi, la reacció de les classes populars, aquesta sí que té un particularisme, i en conseqüència un particularisme català”. I criticava també la inhibició del moviment obrer espanyol, perquè mentre el moviment obrer català ha contribuït a desemmascarar el paper “de la burgesia catalana en relació al fet nacional, no hi ha hagut un paral·lel desemmascarament, per part del moviment obre espanyol, de la pròpia burgesia entorn del seu paper imperialista respecte dels drets del poble de Catalunya”.
Les seves aportacions i reflexions ens ajuden a entendre el passat sense apriorismes que no s'avenen amb les percepcions i anhels que niaven –i nien– en el catalanisme popular. Josep Termes ha estat, és, com escrivia en aquestes mateixes pàgines (3 de setembre de 2010) Josep Maria Solé i Sabaté, un d'aquells “homes i dones que, fora de la confrontació política, la societat els mira a l'hora de les confusions, a l'hora de posicionar-se davant els fets més diversos”, ultrapassant així la seva dimensió d'historiador. Com a llegat ens deixa la seva última obra, Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980), fruit de tota una vida i coherent amb el compromís d'un historiador que va saber ser fidel als seus orígens. Que vagi bé, Pep!
