Peculiaritat

El règim de Franco, per debilitat temporal o per càlcul polític, intentava de tant en tant fer veure que era tolerant. Era allò que les peculiaridades regionales –que aquí es reduïen a la sardana i a parlar el rico dialecto catalán a casa– no anava, no havia d'anar, en detriment de la unitat d'Espanya. Recordo la seqüència d'una pel·lícula del règim on, amb una metàfora evident fins a la barroeria, els passatgers d'un vaixell exhibien els seus balls i costums regionals; però al capdavall tots estan d'acord que a la nau s'estava molt bé i ningú no volia marxar. M'imagino la mateixa història explicada ara amb un director amb mala llet. Amb el vaixell comú fent aigües.

He recordat tot això a la vista de com es va rebre a Espanya (millor dit: a Madrid) la gran victòria de la selecció espanyola de bàsquet. La premsa, determinada premsa escrita i audiovisual, sobretot aquella que carrega cada dia contra el nacionalisme (català, per suposat), van exhibir els pitjors clixés d'allò que ells asseguren detestar. I ho detesten, és clar: detesten el nacionalisme dels altres. Ells, que extravien els sentits cada vegada que la selecció espanyola triomfa, no poden entendre que hi hagi altres que defensin la seva.

Arriba una campanya electoral en la qual sentirem algunes afirmacions de l'alçada d'un campanar. El PP s'haurà de moure en una ambigüitat calculada. Com el PSOE, sap que l'anticatalanisme dóna vots a Espanya. Però també sap que per assolir una majoria còmoda necessita els vots catalans. Tolerància cap a la diferència per debilitat temporal o per càlcul polític. Avancem?