Façanes

Som rostre. És el primer que ensenyem i, paradoxalment, no sempre és el mirall de res. Però, de rostres, en tenim només un o sabem transformar-nos en tantes cares com situacions –o interlocutors– vivim i tenim? Hem provocat cruiximents a la façana: ens hem avesat a falsejar-la, a inventar-la, a ocultar-nos rere capes d'hipocresia i de colors inexistents i patètics. Tota aquesta manipulació (ara ja inconscient de tan habitual) deu tenir algun propòsit... Amb quin objectiu concret s'engega en nosaltres la maquinària de l'ensarronada? Per què ho fa amb una senzillesa similar a la necessitat de defecar? L'objectiu únic, no ens enganyem, és agradar tothom, fer-nos estimar, ser desitjables, assolir una simpatia superlativa. No estar sols, en definitiva. La solitud (com la neurosi) és la malaltia del segle XXI. Ara que m'hi fixo, són més sinònimes del que ens pensem. Totes dues xacres es dediquen a projectar fantasies de futur mentre anul·len la capacitat voluntativa del present i creen un neguit constant que paralitza. S'han fixat que la primera xarxa social es diu “carallibre”? Un llibre de cares sovint manipulades; un aparador comunal on quasi tot és mentida; una cara de llibre, amb tantes capes com “amics”. Ser sols entre la massa ens encoratja a falsejar la nostra veritable façana, a posar-hi plantes acolorides i a repintar els balcons oxidats per la pluja.

On ha anat a parar aquell savi “si no t'agrada com sóc, tanca la porta per fora”? Què se n'ha fet de l'autoestima, la seguretat i l'essència intransferible de cada jo? No es deixin pervertir: cal que siguem entitats autònomes, amb caràcter intransferible i únic, sense disfressar-nos de ceba quàntica ni de matalàs de plomes. Més que res perquè la façana només amaga la polseguera, només dissimula la cuina bruta, només encobreix la trista realitat d'aquells que fan el saltimbanqui per no mostrar la seva veritable plenitud: una buidor terrible que els mena al transformisme i a la ventrilòquia. La propera xarxa social s'hauria de batejar: Qui sóc?