Sóc barceloní

Hi havia expectació per escoltar el discurs de Joaquim Maria Puyal. El Saló de Cent de l'ajuntament de Barcelona bullia. No hi cabia ningú més quan la comitiva de regidors va entrar solemnement pel passadís encapçalats per dos guàrdies municipals d'uniformitat gens estiuenca (casc amb plomall, levita roja). Inspiraven compassió, però formen part de la cerimònia. Les litúrgies són importants, les tradicions evolucionen, però no s'improvisen. Les festes majors són un punt dolç del calendari i la solemnitat dels pregons serveix perquè tant el poble ras com el govern de les ciutats escolti i reflexioni.

El recorregut sentimental i social, el sentit de país de l'itinerari biogràfic d'en Puyal és compartit per milers de barcelonins d'edats diverses. Destaco del seu parlament l'orgull de proclamar-se barceloní, una afirmació que va més enllà d'una cerimònia d'exaltació barcelonesa. No s'ha de demanar mai perdó per ser de Barcelona, no és cap deshonor. Cadascú és d'on és, suportar prejudicis i caricatures del seu lloc d'origen és tan vell com la humanitat. És cert que Barcelona és vista com a capital prepotent, un xuclador d'energies i de privilegis. Però és la meva ciutat. Dura i acollidora, bruta i llampant, provinciana i cosmopolita. Com que sóc barceloní, Barcelona m'enamora i em treu de polleguera.

En Puyal es va queixar que Barcelona perd l'amabilitat del carrer, la bona educació elemental entre la gent. Això em va fer pensar en una dualitat de percepcions. A dins de Barcelona constatem que la convivència es torna aspra mentre a fora Barcelona és una marca de prestigi per un seguit de conceptes que inclouen la qualitat de vida. Un estudiant o un professional que surt a l'estranger té un punt a favor pel sol fet de ser de Barcelona. Seria fantàstic que els mateixos barcelonins ens creguéssim que realment podem fer-nos la vida més agradable els uns als altres. Ser amable no costa gens.