Empassar-se el castellà
El Govern de la Generalitat està preparant el terreny per permetre que el castellà sigui llengua vehicular a l'ensenyament a Catalunya i enterrar, així, el model d'immersió lingüística a les escoles. Un senyal il·lustratiu d'aquest gest el va perpetrar la Mesa del Parlament la setmana passada, amb majoria de representants de Convergència i Unió, quan va rebutjar una iniciativa legislativa popular, Salvem l'escola en català, dirigida a establir que el català fos l'“única” llengua vehicular en l'ensenyament a Catalunya. L'argument de la mesa per impedir que s'obrís el període de recollida de signatures que donessin suport a la iniciativa es va fonamentar en el caràcter “inconstitucional” de la mesura, és a dir, a acceptar la interpretació del Tribunal Constitucional sobre la necessitat que el castellà també sigui la llengua vehicular a les escoles dictada a la sentència sobre l'Estatut d'Autonomia i, per tant, en reconèixer que la immersió és inconstitucional.
La retòrica de defensa de la llengua catalana per part de la Conselleria d'Ensenyament i del govern és paper mullat, perquè l'única opció al dictat de les instàncies judicials espanyoles és la desobediència, una actitud de ruptura amb l'ordre constitucional espanyol que Convergència i Unió no està disposada a encarar. La pregunta immediata és, si en un tema concret, assumible, que suscita una àmplia majoria en la societat i en la comunitat educativa catalana, no estan preparats per plantar cara, com pensen bregar amb el repte colossal d'impulsar l'anomenada transició nacional que, teòricament, ha de superar el marc constitucional espanyol? Per bé que es coneix la virulència de les autoritats espanyoles en la seva ofensiva contra l'autogovern, la llengua i la cultura catalanes, sembla que la federació que ostenta la majoria al Parlament no ha dissenyat cap pla, cap resposta, cap estratègia per aturar l'escanyament que pateix el país. I el més preocupant és que els indicis, com el que hem esmentat sobre l'actitud de la Mesa del Parlament, van més aviat en la direcció d'amagar el cap sota l'ala, d'entomar l'escomesa i d'anar tirant sense rebel·lar-se contra una situació de dominació que cada vegada ens va marginant més com a poble.
La proporció de presència del castellà a les aules no sols s'incrementarà sinó que, en el cas que ja es trobés present com a la realitat succeeix en molts centres de Catalunya, es trobarà plenament legitimada pel sistema normatiu. Així també ho confirma la tèbia declaració aprovada al mateix Parlament que reclamava que el català continuï sent la llengua vehicular a l'escola, una declaració que, en efecte, no contradiu la jurisprudència ni del Tribunal Constitucional ni del Tribunal Suprem que no desmenteixen el caràcter del català com a llengua vehicular sinó que exigeixen que el castellà sigui considerat amb la mateixa propietat.
El que em sembla que en aquests dies no s'està debatent prou i que permet preveure unes conseqüències nefastes per a la normalització de la llengua catalana és el model d'ensenyament que pot acabar consolidant-se a tenor d'aquestes maniobres judicials, de la pressió del Partit Popular i de Ciutadans i de la resposta mesella i impotent de Convergència i Unió. En un primer moment es podria entendre que allò que reclamen Partit Popular, Ciutadans i les associacions espanyolistes és que s'obri un itinerari d'escolarització en castellà, un model proper al que es manté a Euskadi o a València i que permetria que una línia en què els coneixements es transmeten en castellà (tret de les assignatures lingüístiques referents a la llengua basca o catalana) es desplegués en paral·lel a una línia escolar íntegrament en català com l'existent fins ara en exclusiva al Principat. Un model d'aquest tipus podria significar a Catalunya la perpetuació de guetos lingüístics monolingües castellans, cosa que, tenint en compte l'estructura social catalana i la importància de la llengua catalana per progressar socialment, provocaria que la gran majoria de pares castellanoparlants continuessin matriculant els seus fills a la línia catalana.
Per això el que pretenen personatges com Albert Rivera, Francisco Caja o Alicia Sánchez-Camacho, així com el Tribunal Constitucional o el Tribunal Suprem, és una cosa molt més perversa i devastadora per al futur de la llengua catalana: l'erosió del seu prestigi com a llengua de transmissió de coneixements. Si s'admet que un determinat percentatge d'assignatures no lingüístiques (per exemple, la plàstica o les ciències naturals) s'han d'impartir en castellà en una població d'alumnes bilingües és, senzillament, per marginar l'ús del català i visualitzar que el castellà és una llengua acadèmica preferent a Catalunya (com succeïa en el franquisme, amb el resultat que encara patim de determinades generacions de classe mitjana alfabetitzades en castellà que han percebut sempre el castellà com a la llengua de cultura i que per això, tot i ser catalanoparlants, encara llegeixen premsa en castellà i consumeixen cultura només en castellà). El que l'espanyolisme no suportava era que, almenys en l'ensenyament, els alumnes tenien l'experiència de formar-se a través del català, de manera que si percebien que aquesta era la llengua principal de transmissió de coneixements, continuarien fent-la servir en la seva edat adulta com a la llengua principal per entendre el món i per interpretar-lo. Això és el que ataquen amb tanta fúria i això és el que, em temo, el govern de la Generalitat no està preparat per defensar.
