El gueto de Varsòvia
Mai he conegut tants i tant grans despropòsits de la realitat internacional. En temps no gaire llunyans, hauríem parlat d'una preguerra, d'un enrariment de la conjuntura, d'una eixida tan violenta com ho fou la crisi del 29 amb feixismes, nazismes, socialismes, el conflicte bèl·lic mundial, tota la guerra freda després del Tractat de Ialta i el repartiment d'Europa, que mon pare sempre va qualificar d'alta traïció de Roosevelt i Churchill. Era, si més no, la seva percepció davant el poder extrem de Ióssif Stalin.
Amb la memòria encara viva d'aquella xiqueta vienesa, Sylvia Schultz, que va aterrar a casa una nit del fred hivern de 1949, a Forcall, escapada d'un guerra cruel que va delmar la seva família, escric aquestes línies des de la cambra d'un hotel de Varsòvia ple de melangia. Varsòvia, com tot Polònia, s'ha convertit en un escenari ben diferent del que vaig conèixer la primera volta que hi vaig anar, al cap de poc de despertar-nos del malson soviètic.
Aquella Varsòvia, hereva de l'ensulsiada de 1989, només era la capital d'un país trist, esllavissat i incòmode, amb abundants ferides sense cicatritzar, ple de ressentiments.
Aquestos dies a Varsòvia, entre polonesos en aparença feliços, creixements del PIB del 4% enmig de la crisi, tan orgullosos dels últims vint anys, que qualifiquen d'insuperables, he detectat el canvi dels temps i la paradoxa com a retrat d'aquesta conjuntura: l'Europa del sud enfonsant-se en la seva crisi de valors i les seves errades econòmiques, producte de defectes estructurals o pèssimes cultures, heretades, en el cas espanyol, del franquisme; o les banalitats erràtiques del berlusconisme, que aboca Itàlia a una nova crisi en una societat emboirada; o en la idiotesa dels grecs, que es consideraren més llestos que els alemanys de la senyora Merkel. On anirem a parar? Algú coneix la porta d'eixida o el tret de l'alarma per detenir el desbocat tren europeu?
AQUEsts dies, alguna autoritat governamental polonesa ha gosat dir-nos als periodistes catalans: “Alemanya hauria d'aprendre de Polònia.” Ens vam quedar bocabadats, quasi esmaperduts. Ara bé, aquestos ciutadans del Vístula semblen creure-ho així, encara que en cap moment ignoren llur passat dramàtic de records nefands, de patiments molt regrans, de matances i assassinats massius, bé dels nazis, bé dels “alliberadors soviètics” del fraternal Stalin amb les seves carnisseries de Katyn. O dels encara poc fiables russos que avui trafiquen amb Alemanya amb gasoductes estratègics a través del Bàltic o de les planícies poloneses. Massa malfiances històriques, massa odis pretèrits per fundar una nova política d'entesa general amb els veïns de l'est i de l'oest. Avui exhibeixen l'orgull de presidir aquest semestre la Unió Europea per primera vegada en la història. Un consol, o una redempció.
A Zoliborz, a la vora del Vístula, un barri bonic i arbrat, he admirat una vegada més l'ànima polonesa amb tota la seva càrrega de profund sentiment ferit: la tomba de l'heroic sacerdot de Solidarnosk, el pare Popieluszko, assassinat per la policia comunista el 9 d'octubre de 1984, envoltada de flors, ciris encesos, dones resant en emocionada pregària i, unes hores més tard, l'herculi monument a l'aixecament de Varsòvia de 1943 contra els nazis i la subsegüent extinció del gueto jueu, creat pels alemanys el 1940, amb 450.000 jueus tancats, 100.000 dels quals van morir abans del traslladat als camps d'extermini. Quant de dolor! Quanta ignomínia!
Aquesta Varsòvia d'innombrables tragèdies ha ressuscitat en aquesta tardor daurada, com diuen els seus habitants dels setembres plàcids i assolellats, i no sembla cenyir-se al desànim dels qui avui habiten a la Mediterrània. Serà vera aquella asseveració escandinava segons la qual “la ciutadania ha de llevar-se quan la política perd la tresquera”? Em sembla una feliç idea en aquesta tarda tan bonica, entre les ombres del que un dia fou el gueto arrasat de Varsòvia, antesala de l'holocaust. Impossible esborrar la memòria històrica; és la pròpia vida de tots nosaltres.
