Teixidor

Ahir es van donar els premis Bertrana, a Girona. Tothom mudat i content de veure's (als Bertrana hi és tothom!), i jo, que era jurat del premi de novel·la, a més, tenia l'agradable sensació d'haver premiat una obra interessant, que agradarà i que farà lectors. A l'hora dels parlaments cada any es recorda l'origen del premi: el premi Prudenci Bertrana de novel·la en català es va crear, fa quaranta-quatre anys, per subscripció popular, posant-hi diners de la butxaca algunes persones que lluitaven contra la Girona grisa i negra de l'època, com a resposta ciutadana al premi Ciudad de Gerona, per a obres en castellà, que havia instituït l'ajuntament franquista. La història sempre m'emociona perquè és un exemple de com la societat civil pot fer coses importants pel país, coses que perduren, al marge o al davant dels polítics.

Durant tot el vespre moltes converses giraven a l'entorn de Pa negre. Una pel·lícula catalana i en català als Oscar! Com pot ser? Hem guanyat l'Almodóvar!, deien. Tan poc acostumats que se'ns valori a Espanya, tan acostumats en canvi que se'ns insulti i se'ns menyspreï, hi havia qui no s'ho acabava de creure, però tothom estava molt content i orgullós de l'èxit fulgurant del film de Villaronga. Tothom se sentia l'èxit una miqueta seu.

Jo vull felicitar la productora, Isola Passola, que ha apostat i ha arriscat perquè ha cregut en Pa negre. Brava, Passola! També el director de la pel·lícula, perquè ha sabut enfocar en primer terme els personatges de l'obra i deixar la guerra com a paisatge de fons. Però la meva abraçada més forta és per a l'Emili Teixidor. Ell va crear aquesta gran història que, de tan local, és universal i que, amb una mica de sort, llegiran i veuran a tot el món. I tot són paraules! Magistrals paraules! Gràcies, Emili; moltes, moltes gràcies.