El benefici del dubte
El president Obama ha dit: “No hi ha dreceres per a la pau”. S'oposa al reconeixement de Palestina com a membre de ple dret de l'ONU, és a dir, al reconeixement internacional de Palestina com a estat. La raó donada és que la pau no arribarà si no és a través de converses directes entre Palestina i Israel i mai a través d'una resolució de l'ONU. És aquest un argument que no discuteix ningú, tampoc Palestina. Les negociacions directes són necessàries per a l'acord perquè es necessita l'aprovació explícita d'Israel, potència hegemònica a la zona i part directament implicada al conflicte, malgrat l'experiència dels últims vint anys: les converses varen començar al 1991 a Madrid i varen continuar a Oslo, Camp David i Annapolis fins al 2007, sense cap resultat. El que cerca el reconeixement de Palestina és que la negociació pugui realitzar-se entre dos estats plens i sobirans sense dependència d'un respecte de l'altre, encara que és clar qui té la major població, poder militar, poder econòmic i unitat política, perquè certament a Palestina el conflicte entre Al Fatah i Hamas, malgrat l'acord actual, pot ser un greu inconvenient per a la pau amb Israel. Té també Israel l'avantatge del temps, que li ha permès arribar a 500.000 colons jueus en territori palestí que no existien al 1991.
Vint anys més de colonització jueva poden fer Palestina inviable com a estat perquè tindrà el territori tan fragmentat que resultarà impossible dotar-la de l'organització mínima per poder-la considerar un estat independent i lliure. El temps s'acaba i Israel ho sap. És això el que el porta a no trencar les negociacions però no a arribar a acords...
Per tant, que Palestina intenti compensar el desequilibri amb Israel per donar més efectivitat a les converses de pau té lògica i negar-ho resulta un sofisma des d'una anàlisi racional de la situació. Però ho fa el president Obama, el mateix que va proclamar a Egipte fa dos anys: “No es pot negar que el poble palestí pateix des de fa 60 anys la humiliació de l'ocupació. La situació és insostenible.”
Fa uns dies el Sr. Rajoy va afirmar en una conferència a Barcelona que és important que mirem endavant i construïm la relació de Catalunya i Espanya sobre el que ens uneix i no el que ens separa, que escoltarà qualsevol proposta que es faci en relació al nou pacte fiscal i que el sistema educatiu català basat sobre la immersió lingüística no serà qüestionat, ni serà un impediment per al diàleg i l'acord amb el seu partit i el seu govern. Va fer afirmacions diferents de les que el seu partit havia fet dies abans en un cas i setmanes abans en l'altre.
A les últimes eleccions generals aconseguir vots era essencial per al partit conservador per guanyar. Fer una política anticatalana d'imatge i sens dubte atiar les diferències i denunciar els privilegis de Catalunya, era electoralment rendible a la resta d'Espanya i negatiu a Catalunya, però el balanç era electoralment positiu. Ara també, però no és essencial perquè la victòria electoral folgada la té a tocar. És ara més important per al partit conservador fer un millor resultat a Catalunya encara que es perdin vots a Espanya, perquè un partit que es vol de govern no pot tenir un resultat marginal a la comunitat autònoma que té el 20% del PIB i dels habitants de l'Estat i un volum d'exportació que supera el 25% del total espanyol.
La política del Sr. Rajoy és doncs lògica i coherent amb l'estratègia més intel·ligent i eficaç dels conservadors per a les properes eleccions, i pot portar certament a una reducció del nivell de confrontació que ha existit fins fa poc i que ara no interessa a ningú. És aquest un fet objectivament positiu però cal tenir consciència de la precarietat del plantejament. La racionalitat portaria en aquest cas a no acceptar la sinceritat de les manifestacions del Sr. Rajoy, però ell ho afirma i és ell el probable proper president de govern...
El Sr. Joaquim Nadal, en un clar article al Punt-Avui en relació a la necessitat per al PSC de tenir un grup parlamentari independent del PSOE al Congrés, afirma que “el grup propi té algun inconvenient que es va evidenciar tant en els moments en què el PSC el va tenir [...] com en els anys que no ha disposat d'aquest grup. Per la votació diferenciada en els temes que sobre el model de finançament autonòmic hagin de representar una millora de finançament de Catalunya [...] si la concreció fos molt ajustada (quan han votat el mateix PSOE i PSC i quan no) el model Ros-Bustos podria donar més joc, més autonomia i millor resultat pel que fa la defensa dels interessos de Catalunya que el grup parlamentari propi”.
El Sr. Nadal considera que el grup propi té certs inconvenients i no tenir-lo també, encara que no diu quins, i que si es fa una concreció detallada de què votar conjuntament i què votar de manera diferenciada això resultarà en més autonomia i millor resultat per als interessos de Catalunya. És una paradoxa que la definició exacta i la concreció precisa es tradueixi en més autonomia per a la defensa dels interessos de Catalunya. Però aquest argument que és racionalment difícil de seguir és manifestat per una persona que ha estat un dels millors alcaldes d'Espanya i un dels millors consellers de territori en un país tan complex i dens com Catalunya, és a dir, que ha tingut èxits notabilíssims en política.
Aquestes declaracions d'Obama, Rajoy i Nadal, personalitats polítiques notables cada una en el seu àmbit, porten l'observador a la perplexitat. La racionalitat condueix a una conclusió nítida però la confiança en les persones que fan una afirmació contrària a aquella porten al dubte, perquè cal fer-se la pregunta si no s'ha de fer més confiança en el que diu algú que té major experiència i capacitat política que un mateix.
És l'eterna qüestió entre la racionalitat, la capacitat de pensar per un mateix, i la fe, la confiança i la lleialtat en els altres, és a dir, fer confiança a certes persones amb autoritat per sobre de qualsevol anàlisi personal. És un dilema que no té una solució única, però la humilitat de ser capaç de qüestionar-se les pròpies conviccions porten al benefici del dubte, és a dir, a acceptar provisionalment l'opinió d'un tercer per sobre de la pròpia en l'esperança que el temps la confirmi. Òbviament conèixer les motivacions d'aquestes opinions ajudaria a acceptar-les, però si aquest, com succeeix sovint, no és el cas, la fe en un tercer acabarà tard o d'hora desapareixent tret que l'evolució dels fets passi a demostrar la raó i fonament d'aquesta. El benefici del dubte té caducitat, a vegades és molt curta.
