Amb molta honra

Aquest mes de setembre han fet una estada a Lloret els cors de les universitats de Bielsko-Biala, Cracòvia i Wroclaw i els components de l'Orquestra de Cambra de la Universitat Pedagògica de Cracòvia, tots de Polònia. Dels turistes que visiten la nostra ciutat, n'hi ha que baladregen pels carrers i organitzen batusses i els diaris en parlen, i d'altres que canten bé i on cal, i els periòdics no en diuen res. Van actuar a l'església parroquial i, finalment, al nou Teatre de Lloret, que van inaugurar d'una manera oficiosa. Van comptar, també, amb la presència del Cor de la Universitat de Girona que, al seu torn, anirà a Polònia d'aquí a poc. Els seus concerts van ser una pura delícia. No és la primera vegada que tenim polonesos a Lloret. A la nostra vila hi passa llargues temporades el músic Yarek Pyzia, un home que ha entès perfectament la idiosincràsia nostra i que ha constituït una Associació Aplec Cultural Polonès-Català per als intercanvis, que està donant els seus fruits. Els seus fills van a les escoles locals i ja parlen català. Fa un any, en un primer concert a l'església, un noiet d'uns dotze anys va anar traduint el que el pare deia en polonès. En acabar el concert, el vaig felicitar. Una senyora jove que hi havia al costat –la seva mare– em va contestar en la nostra llengua, que era el més natural que s'havia de fer quan s'anava a viure en una altra terra. Em va impressionar. Li vaig dir que no ho entenen pas així els que han vingut de més enllà de l'Ebre. Ara he pogut contactar més obertament amb aquesta família. Els polonesos saben, com ningú, de quina manera els imperialistes –siguin alemanys o russos– han intentat anorrear la seva personalitat. I ens entenen. La cònsol general de Polònia a Barcelona, en el seu parlament, va dir que ells eren polonesos i a nosaltres sabia que ens ho deien. I que per això encara se sentien més bé a casa nostra. El repertori que van oferir les corals contenia onze cançons nostrades, entre les quals hi havia El meu avi, El rossinyol i La gavina voladora. El moment culminant, però, fou quan totes les corals van interpretar El cant de la senyera. Tota la gent s'alçà dempeus i l'ovació fou immensa. Vam veure que els polonesos tenien classe, cultura, cor i sensibilitat. Després d'aquest acte, no ens sap greu que els carpetovetònics ens diguin polacs. És un honor. Si s'ho atribuïssin.