D'estats canalles a estats fallits

En el discurs de l'estat de la unió de gener del 2002, George Bush utilitzà l'expressió Eix del Mal per referir-se a l'Iran, l'Iraq, Corea del Nord, els governs dels quals –assegurava– donaven suport al terrorisme internacional i constituïen una amenaça per a la pau mundial, ja que disposaven d'armes de destrucció massiva –o intentaven obtenir-ne–. El president també solia utilitzar el concepte d'estats malvats per referir-se a aquests mateixos països. Molt abans, des del 1993, també es parlava d'estats fora de la llei o estats canalles per referir-se a aquests tres països amb l'afegitó de l'Afganistan dels talibans a partir de 1996 i de Somàlia. Per fer front a l'amenaça que representaven aquests països, la consellera de seguretat nacional Condoleezza Rice encunyà el concepte de guerra preventiva (una actualització del principi d'anticipació de Hobbes), que consistia a prioritzar l'ús de la força militar davant d'una amenaça potencial o suposada i que legitimava també la guerra bruta (assassinats selectius de suposats o reals dirigents d'organitzacions terroristes). Aquesta legitimació ha estat un canvi notable i perdurable, ja que mentre que els GAL a la primera meitat dels vuitanta o l'escamot que va enfonsar el Rainbow Warrior el 1987 actuaven des de les clavegueres de l'Estat i, formalment, sense comprometre els respectius governs, avui la guerra bruta es practica a cara descoberta (per unitats d'elit o amb els drones, avions no tripulats) per les forces militars de diversos països, ja sigui a la frontera de l'Afganistan amb el Pakistan, als territoris ocupats de Palestina o en la lluita contra el narcotràfic i la guerrilla en diferents països de l'Amèrica Llatina.

En els darrers anys s'utilitza també sovint el terme d'estats fallits, per referir-se a estats que no han arribat a consolidar-se o que no controlen una part important del seu territori, que queda en mans de líders locals o tribals, senyors de la guerra, organitzacions terroristes, narcotraficants o bandes organitzades de delinqüents. És, gairebé, una característica prepolítica o de l'estat premodern, en paraules de Robert Cooper. En aquesta situació es troben països com Somàlia, el Iemen, el Pakistan, l'Iraq i l'Afganistan (l'actual i el dels talibans), Sudan del Sud, molts països de l'Àfrica subsahariana, enormes porcions de l'Amazònia repartides entre diferents països de l'Amèrica Llatina... En canvi, l'Iraq de Saddam Hussein o la Corea del Nord de Kim Jong Il no són –no era, en el cas de l'Iraq– estats fallits sinó fèrries dictadures on, com a l'actual Síria, el poder del govern és il·limitat i omnipresent i arriba a tot arreu.

No tots els Estats fallits ho han estat sempre. En uns casos, certament, no hi havia tradició estatal anterior. En altres la configuració estatal neix amb la descolonització que estableix unes fronteres artificials que no són reconegudes per tots els grups de població que habiten el territori. En altres, encara, la fallida té una relació directa amb una invasió estrangera o amb conflictes civils, ètnics o religiosos interns. Sigui com sigui, caldria prestar més atenció –i ajuda i inversions– a unes situacions que esdevenen un camp propici per al desenvolupament d'una violència endèmica en les seves diverses formes i connexions, des del terrorisme internacional a les xarxes de narcotràfic o el comerç de persones –una part no negligible de la immigració il·legal transcorre per aquesta mena d'estats abans d'arribar a Europa o l'Amèrica del Nord– i, sobretot, caldria evitar noves iniciatives militars en nom de la pau mundial i de la seguretat que acaben transmutant dictadures insuportables en estats fallits igualment insuportables.