El crepuscle de les caixes
Ha desaparegut el model català de caixes, tal com dilluns passat deia aquest diari. A partir d'ara, el sistema financer català estarà format per una caixa, més potent que mai –la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona– i un banc mitjà –Banc de Sabadell–. Hem perdut definitivament Caixa Laietana i Caixa Penedès, que depenen d'un banc amb seu a Madrid. Es manté temporalment la catalanitat d'Unnim –Caixa Sabadell, Terrassa i Manlleu– i de Catalunya Caixa –Caixa de Catalunya, de Tarragona i Manresa–, tot i que es veu difícil que es mantingui en un futur, quan el FROB –l'Estat espanyol– vengui la seva participació majoritària. El balanç és negatiu es miri com es miri. Faig una pregunta i em plantejo una reflexió.
El Banc d'Espanya ha valorat Unnim en un euro i Catalunya Caixa en el 10% dels seus recursos propis. Dit d'una altra manera: Unnim ha perdut la totalitat del capital i reserves i Catalunya Caixa, el 90%. La pregunta és: se'ns donarà alguna explicació sobre com s'ha fet aquesta valoració? En pocs mesos, el Banc d'Espanya ha passat de considerar que aquelles dues caixes havien fet els deures i que complien les normes de solvència, a considerar que estaven en fallida total i havien de ser intervingudes per l'Estat espanyol. Hi ha hagut possibilitat de diàleg entre les caixes? O no? Recordo els versos de Carner en la seva traducció d'Alícia en Terra de Meravelles: “Jo seré jurat i jutge, i vós el pobre reu; condemnat a mort sereu”.
La reflexió és al mateix temps un clam, per part meva. Tots els economistes seriosos estan d'acord que els grans bancs d'inversió de Wall Street i la banca internacional tenen una gran responsabilitat en l'origen de la crisi econòmica. Les escoles de negocis, començant per la Harvard Business School, tampoc se salven de tenir-ne part de culpa. El resultat és que els grans bancs de negocis i alguns bancs internacionals, que van ser nacionalitzats temporalment a final del 2008, encara continuen fent-ne de les seves, i al capdavant del món de les finances.
Mentrestant, a l'Estat espanyol, un govern d'esquerres s'ha carregat la majoria de les caixes d'estalvi, indiscriminadament, o sigui, aquelles entitats financeres que no pagaven dividend als accionistes –perquè no en tenen, d'accionistes– i que destinaven una part dels beneficis a obra social. S'està dient que s'han d'introduir valors ètics en el teixit productiu i liquidem o quasi liquidem unes entitats de gran interès social. Si n'hi havia algunes que feien el ximple o estaven mal gestionades, s'havia d'haver exercit un control més eficient per part del Banc d'Espanya, i aquest no hauria hagut de caure en la contradicció de condemnar el que abans havia beneït. La incoherència és total. Diran que la culpa és de la Comissió Europea, però aquesta no pot impulsar fer disbarats.
Tal com van les coses, o ens n'anem tots al forat negre que anunciava The Economist la setmana passada –“tingueu por”, deia– o bé haurem de ressuscitar el model de societat que està al servei dels clients, del personal que hi treballa, i de la comunitat on actua. O sigui, les caixes.
