Els morts republicans cotitzen a l'alça
El tòpic a l'ús –amb una mesquina dosi d'hipocresia i de concessió indulgent al traspassat– fa que quan algú toca el dos definitivament se li perdonin tots els pecats. Més i tot, alguns obituaris tendeixen a valorar allò que se li havia negat en vida al difunt. I de les valoracions transcendentals per al record, a cuita-corrents, més val no parlar-ne, per suades i previsibles. En el cas dels morts a Esquerra Republicana la qüestió adquireix tints dramàtics. Gairebé diria que és imprescindible dinyar-la per obtenir un reconeixement tal com cal o per desterrar l'acritud i l'ofensa permanent. Llegia el pròleg d'un llibre, de recent publicació, que responia exactament a aquests paràmetres. La infinitat de pestes proferides contra dirigents històrics d'Esquerra només feien una excepció: Heribert Barrera i Víctor Torres; curiosament a tots dos se'ls va acabar la benzina fa uns dies.
Feia dimarts aquesta reflexió al periodista i amic Ferran Espada, i val a dir que coincidíem si no fil per randa sí en allò essencial. Ara, amb un nou exemple, Joan Ridao. Molts dels que abans l'apuntaven i hi al·ludien amb una pluja de plom, l'han redescobert, amb nota, des que ha perdut les eleccions internes a Esquerra Republicana en favor d'Alfred Bosch. Els mateixos –i en això l'artilleria mediàtica convergent ha excel·lit– que reaccionaven salivant com el gos de Pavlov cada cop que sentien el mot Esquerra, ara que Ridao passa a la reserva n'enalteixen totes les virtuts. Al de Rubí li ha calgut caure de l'altar perquè es posin en majúscula les seves virtuts, que no són pas poques. Però ho són ara i abans. És clar que també cal dir que la major part dels que en fan encesos obituaris polítics no l'han votat mai, ni a ell, ni a ERC. Alguns, s'ha de dir, ni per mal de morir.
La cosa no acaba aquí i, com sempre, els comentaris elogiosament interessats tenen una segona finalitat més crematística i menys espiritual. Del que ara es tracta és d'enaltir Ridao per desacreditar Alfred Bosch i Joan Tardà, aquest darrer una de les millors persones que he conegut mai: íntegre, analític, solvent i un patriota de pedra picada. I si bé no conec prou l'Alfred Bosch, no hi ha dubte que l'avala una llarga trajectòria i que el seu paper de portaveu a Barcelona Decideix (malgrat veus autoritzades que auguraven un estrepitós fracàs) és, com a mínim, meritori. Ja es poden anar calçant Bosch i Tardà i tenir les espatlles ben amples, vist el pedigrí que exhibeixen bona part dels tertulians i opinadors que han fet del xarlatanisme el seu modus vivendi.
I també seria injust obviar algunes valoracions que s'han fet del mateix procés intern d'elecció del cap de llista de l'esquerra nacional a Madrid i copsar com s'afanyaven a posar-hi cullerada algunes capelletes des dels seus púlpits. O el desencís mal dissimulat d'aquells que esperaven veure garrotades i que, ansiosos, ja començaven a afilar les urpes i esmolar els queixals. Vist que el procés ha estat exemplar, de Xixona a Perpinyà i de Manacor al Segrià, i que no podien posar el dit a la nafra, han fet èmfasi a menystenir la participació o d'altres consideracions venials d'una gran elaboració intel·lectual. Això sí, de valorar que en alguns partits (ben pocs) els candidats i els seus dirigents els escull la militància per sufragi universal front d'altres que les designacions són d'origen diví, res de res. Aquest tema, com deia Aquell, no toca.
