Per als babaus i babaues

La setmana passada un article d'El Punt Avui explicava que havien trobat un niu de babaues a la platja de Malgrat. Babaues? Quin nom tan curiós! Doncs sí, resulta que són un tipus de tortugues, en concret la Caretta caretta. Els castellans també l'anomenen boba, pobra, a més de lenta aquesta tortuga també deu ser beneita, tòtila, tanoca, bleda i una mica ximpleta. D'insults, en català n'hi ha un munt, però els tenim força abandonats. Sembla que dient-los en castellà sonin més gruixuts. Hi ha molts parlants que pensen que dir capullo és més fort que malparit o torracollons, o bé que ser torpe té més força que pocatraça, maldestre, desmanyotat o negat. Un xulo és un mestretites, un fatxenda i un presumit, i un borde, un malcarat, un estúpid i un repel·lent.

Però, de paraulotes, també en tenim de boniques, simpàtiques i genuïnes, com ara culcosit, per parlar d'un calçasses; coix de cervell o baix de sostre per referir-nos a una persona que li falta un bull, o bé afaitapagesos com a sinònim d'entabanador. Ara bé, un dels camps semàntics en què trobem més blasfèmies és el de la religió. Així, a una persona molt devota, la podem anomenar menja-sants, escarabat de sagristia o menjaciris.

Ara, per renecs divertits i enginyosos tenim el llibre Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp!, que recull les expressions que feia servir el capità Haddock del Tintín. Com diria aquest llop de mar: “Mecasum la pell d'anar a cavall!”