Amics i enemics

En el seu llibre El concepto de lo político, el jurista i filòsof Carl Schmitt va proposar la definició d'una entitat política amb una fórmula genial, sorprenent i encara controvertida. La distinció política específica, deia Schmitt, aquella a la qual es poden reconduir totes les accions i motius polítics, és la distinció de l'amic i de l'enemic. Aquest és el patró existencial bàsic que situa el subjecte respecte dels altres subjectes en el marc de les relacions de poder. La sobirania, segons una derivació d'aquesta premissa, començaria per identificar i combatre aquell que busca la nostra destrucció. Aquest gest fa emergir el nosaltres en la dimensió de l'existència política i permet establir les relacions d'afinitat i d'antagonisme amb la resta. La perplexitat que s'ha ensenyorit de la societat catalana i la inoperància de la seva classe política, en part, al meu parer, s'explica per la incapacitat de gosar plantejar la distinció entre amic i enemic i d'actuar en conseqüència. Potser és que són gairebé tres-cents anys d'estovament mental col·lectiu, una por atàvica i una completa manca de predisposició al sacrifici, però el cas és que l'absència d'aquesta dialèctica ens allunya de la sobirania.

La mateixa formulació de la idea de pacte fiscal que enarbora CiU (i a la qual ara sembla que se suma ERC) a fi de superar l'escanyament econòmic suposa una manera de negar la situació de dominació política i, per tant, de renunciar a plantejar la distinció en termes amic/enemic. Pacte pressuposa la concurrència de dues entitats iguals en termes polítics que arriben a un acord de benefici mutu. Però el gest de recuperar el 10% del PIB i els més de 20.000 milions d'euros que es drenen cada any cap a Espanya no podrà ser mai una negociació bilateral entre dues parts situades al mateix nivell (en part perquè la mateixa Constitució espanyola nega aquesta bilateralitat), sinó una rebel·lió davant d'una injustícia programada des de fa dècades per anul·lar la nació catalana. Perquè mentre la classe política catalana es va imbuir de la fantasia que podia pactar, i per tant podia ser subjecte polític sense identificar l'antagonista, els poders espanyols, començant pels que procedien del franquisme i es van perpetuar en democràcia, sí que tenien molt clar a qui havien d'oprimir per impulsar la seva plenitud nacional. I en aquests moments, quan l'execució d'aquella ofensiva postergada durant els primers anys de vigència de la Constitució espanyola ja es fa evident, quan la voluntat de la majoria de la societat catalana es troba sistemàticament negada amb la destrucció de la reforma estatutària, amb la laminació del sistema d'immersió lingüística, amb el setge a la cultura i als símbols catalans, i quan l'economia es troba asfixiada pel dèficit fiscal, per la manca d'inversions i per operacions veritablement mafioses com intentar que la Unió Europea financi el corredor central per marginar els Països Catalans, la classe política catalana encara renuncia a plantar cara i a obrir un conflicte polític que reconegui clarament que és l'Estat espanyol la principal amenaça a l'existència futura del país.

El que és veritablement preocupant és que, en aquest context, en ple bombardeig, encara hi hagi sectors polítics i socials en el catalanisme (suposadament majoritaris) que s'escandalitzin quan l'independentisme planteja un discurs en termes de conflicte i comença a vertebrar l'eix amic-enemic. Però el que encara produeix més inquietud i fomenta la completa desorientació és que sectors suposadament sobiranistes com és el cas d'ERC es presentin a unes eleccions a Espanya amb un programa polític en què la paraula independència no surt ni una vegada i on el màxim a què arriben és a defensar, com CiU, el “pacte fiscal en la línia del concert”. És aquest arronsament, aquest resistir-se a combatre des de les institucions i des de la democràcia aquells que agredeixen la nostra voluntat de ser, el que porta a la pèrdua de credibilitat, a l'absència de projecte i, en el pitjor dels casos, a integrar-te en el sistema que et vol negar i deixar-te afalagar pel poder espanyol. És aquest deixar que els Bono de torn exalcin la teva eloqüència i les teves virtuts parlamentàries (com els ha passat a Miquel Roca, a Duran i Lleida, a Puigcercós o a Ridao) i acabis votant a favor de constitucions, d'investidures de presidents espanyols, de pressupostos que certifiquen l'espoliació fiscal (com han fet CiU i ERC) o et decantis per la frivolitat d'un Joan Tardà que, mentre declara sentir-se orgullós dels tripartits, dels pactes amb un PSC que va intentar la completa assimilació de Catalunya a Espanya, dóna un suport entusiasta a Arnaldo Otegi, el qual està complint més de deu anys de presó precisament perquè planteja el desafiament polític que Tardà, com la majoria de classe política catalana, ha estat incapaç de sostenir.

És convenient recordar que el més gran èxit del sobiranisme polític a Catalunya va ser, justament al caliu d'unes eleccions espanyoles, els més de 600.000 vots que ERC va obtenir quan Carod-Rovira, president de la Generalitat en funcions, va tornar de reunir-se amb la cúpula d'ETA prop de Perpinyà. En efecte, es va tractar de l'únic gest veritablement polític que ha plantejat el catalanisme en les darreres dècades en la mesura en què es va copsar de manera nítida la capacitat de distingir els amics dels enemics. Llàstima que tot desenvolupament posterior hagi tendit, començant per l'evolució del seu protagonista, a aigualir la diferència i a arrossegar la societat catalana a la confusió i a l'esllanguiment.