Contracte amb els electors
Falten 36 dies per a les eleccions generals i queden moltes concrecions en els programes electorals dels candidats. No hi ha compromisos concrets que vagin més enllà d'aquells que es poden extreure dels retrets entre els candidats. Fóra interessant exportar el costum nord-americà de l'anomenat contracte amb els electors. Aquell on l'elector coneix al peu de la lletra les propostes i sobretot el càlcul pressupostari de les iniciatives on s'han de rendir comptes al final del mandat. Explicacions del perquè s'ha fet o no s'ha fet tot allò que es va prometre a la campanya electoral. Res no té a veure la política nord-americana amb la nostra, però quelcom n'hauríem d'aprendre. S'hauria de poder evitar, per exemple, que un candidat a les generals pugui anunciar que aconseguirà la plena ocupació laboral. Es deia que aconseguiria llocs de treball progressius en quatre anys i acabarà la legislatura amb quasi cinc milions d'aturats.
S'hauria d'evitar que diputats electes es puguin comprometre a acabar la carretera N-II i després de quatre anys no s'hagi avançat. Fins al punt que la sensació és que tot continua igual que el dia que ho va anunciar per intentar arreplegar alguns vots.
Està demostrat que per incompliments de contractes en època electoral no passa res i tampoc no existeix llibre de reclamacions. Tots els partits tenen incompliments. Poques queixes formals que vagin més enllà del soroll ciutadà. Es recorda un incompliment que al final del procés va esdevenir quasi un vodevil judicial amb públic inclòs.
Als anys vuitanta el llavors president del govern, Felipe González, va anunciar que Espanya no entraria a l'OTAN. OTAN, d'entrada No... deia l'eslògan de campanya, i més tard Espanya –per raons d'interès europeu– s'hi va implicar fins al punt que com a secretari general de l'organisme va ser nomenat l'històric dirigent socialista espanyol Javier Solana.
En aquell temps, el cantant Lluís Llach va denunciar davant un jutjat de Madrid l'incompliment electoral del president del govern. Es considerava estafat perquè s'havia cregut que Espanya no entraria a l'OTAN.
Al jutjat van comparèixer un secretari amb poders notarials del president del govern i el denunciant, Lluís Llach. Tot plegat va acabar com el rosari de l'aurora, amb una sentència que no culpava ningú i el cantant de Verges pagant les costes.
