opinió
Dret –o assegut– comparat
L'eficiència és el denominador comú dels funcionaris d'Alemanya
Parlàvem la setmana anterior –amb aquella alegria– de les cinc administracions que ens administren. Alemanya, que té gairebé el doble de població que Espanya, té la meitat de personal a l'administració del que tenim nosaltres. Fa uns anys, de visita de treball al govern alemany a Bonn com a senador, la meva sorpresa va ser gran en veure que a dos quarts de vuit del matí –era a l'hivern: a l'estiu, a les set, més l'hora del canvi horari– tothom estava al peu del canó. Els llums d'un pis alt assenyalaven que el president també havia acudit a l'hora. El lloc sols s'il·luminava si ell era present. Tothom havia esmorzat i donat per fet el tallat, comprat un detall per a un sant i explicat als veïns de taula l'estiueig a la Costa Brava o Mallorca. L'eficiència és el denominador comú dels funcionaris de les administracions d'Alemanya. El treball és per a ells una mena de religió. Al centre i el nord de l'Europa occidental, pensen que treballar amb eficiència dignifica la persona. Als països mediterranis, hi ha la seguretat ben arrelada i compartida que treballar cansa. A les vuit ens reunírem amb els tres ministres del ram amb atribucions en la cria, sacrifici i comercialització del bestiar per al consum de boca. Era una de les accions de dret comparat que preteníem efectuar, amb el projecte de llei que el govern volia promulgar. A les dotze, un servei de cafè, llet, sucs, panets i formatge fresc, melmelada i mantega, pernil dolç i assortit de pastissos, safata de cartó i tovallons de paper, autoservit i menjat amb discreció i rapidesa, era el dinar in situ. Els que s'aixecaven i en mitja hora dinaven al self-service del menjador d'empresa, plegaven mitja hora més tard. Els dos serveis eren gratuïts. A l'hora de plegar, si et dirigies a algú amb un educat “escolti, que em pot repetir...”, no podies continuar: l'interpel·lat et deixava plantat amb un amable “morgen”, que vol dir demà. M'equivocava quan creia que res em podia sorprendre. En sortir, veient els edificis d'un tros lluny, comentàvem admirats: “Això deu ser sols la presidència, i els ministeris es deuen trobar en un altre lloc.” El guia i intèrpret ens corregí: “Perdonin!, això és tot el govern.” Hem vingueren a la memòria els dinars que fèiem amb els ministres en bons restaurants a la vora (o no tan a la vora) del Senat, sense pressa, i que pagaven amb la targeta del ministeri. Qui és capaç de canviar costums i vicis arrelats? “Pep!, marca'm la fitxa en sortir, me'n vaig, tinc un encàrrec de la dona”, diu un quan marxa una hora abans del marcat. En Pep li marcarà la fitxa i no li descomptaran l'hora. És el medi, el clima, la inèrcia, la tradició o la por de treballar més que els altres? Els que treballen amb esperit no són pas admirats. Més aviat, mirats de reüll. Tot i així, s'ha de dir, per ser just, que hi ha un percentatge elevat de persones que treballen amb dignitat i professió. Com a tot arreu!
