La basílica de Sant Feliu

D'ara endavant ja no en direm ex-colegiata, ni temple, ni església... sinó basílica de Sant Feliu, a Girona. Basílica menor, perquè el títol de major està reservat a les quatre de Roma: Sant Pere, Sant Joan del Laterà, Santa Maria Major i Sant Pau Extramurs. Fa pocs dies es va celebrar una litúrgia solemne amb l'assistència d'un cardenal vingut del Vaticà, i així es va proclamar solemnement.

El bisbe Francesc Pardo i el rector mossèn Baborés estaven eufòrics, tant que els agraden aquestes cerimònies, enmig dels ornaments sagrats, d'un cor blanc impol·lut... amb música sacra, encens i imprecacions i un seguici de clergues i dignitats. Un espectacle seguit per un nombrós públic de feligresos que van omplir la nostra basílica amb el convenciment d'assistir a un acte singular.

Però crida l'atenció el poc eco que ha tingut aquest fet a la ciutat i entre la població en general. Una fredor absoluta, una escassíssima sensibilitat i fins i tot un desconeixement general, si no fos per les migrades referències als mitjans de comunicació. La gent es mirava el diari amb indiferència, perquè considera que és una qüestió de capellans. Francament decebedor. Fan falta molts segles d'existència o una gran singularitat perquè una església sigui proclamada basílica! Al món n'hi ha només mil cinc-centes i, a Catalunya, en total, n'hi ha deu. No és una qüestió purament religiosa –d'això en diríem que en té ben poc–, sinó l'exaltació d'una referència singular, d'una joia arqueològica i arquitectònica que atresora al seu interior un incommensurable patrimoni material i espiritual, amb una llarguíssima història al darrere i amb un arrelament popular indiscutible que ja hi era present a la guerra del Francès, i a totes les guerres; que va guardar les relíquies del sant protector de la ciutat, que ha viscut espolis, que s'ha restaurat... Ho repetim: d'ara endavant per sempre més serà reconeguda com a basílica arreu del món. Impressionant!

En qualsevol altra població les celebracions haurien abastat abans i després de l'esdeveniment, tant en l'àmbit del culte com el popular, amb cantates, concerts, desfilades, sardanes, conferències! Era tota la ciutat, que s'havia d'aconseguir fer vibrar d'emoció davant d'un fet tan extraordinari! Els carrers engalanats, els cartells anunciadors pertot. Fixeu-vos, per exemple, en Castelló d'Empúries: amb quant d'honor i emoció els habitants –creients o no– coneixen i proclamen que la seva parròquia és la basílica de Santa Maria!

De quina pell estem fets els gironins? Com pot ser que no sentim interès davant del reconeixement urbi et orbi d'un signe de la nostra personalitat? És evident que la falta de sensibilitat del clergat gironí també ha contribuït al desconeixement. N'han tingut prou envoltant-se dels incondicionals, per sentir-se cofois! Han ignorat la ciutat que els acull i els seus habitants! I també cal reconèixer que l'Ajuntament tampoc no hi ha ajudat gens.