Futur

El problema del nostre temps és que el futur ja no és el que era. La frase sembla feta exprés per avui dia, però és atribuïda al poeta Paul Valéry i deu ser una expressió de la crisi brutal que va causar la Primera Guerra Mundial en la imaginació dels europeus del moment. Una crisi profunda sempre obliga a revisitar el futur i capgira discursos i expectatives. Els polítics en són els més perjudicats perquè la seva professió, en essència, és la de vendre futur. És la seva mercaderia, el seu producte estrella. Per això sense discurs de futur no hi ha campanya electoral.

Guerres i calamitats naturals a banda, la gran crisi que cada vegada se'ns fa més present és la derivada del crac del 29 i la consegüent recessió econòmica. Durant els anys trenta el futur va deixar de ser el que era i els escenaris mentals es van poblar de salvadors il·luminats capaços de prometre societats noves de trinca, resplendents i eficients com les màquines de l'emergent civilització mecànica. El futur es va omplir d'il·lusions candoroses i de fanatismes criminals. Els futurs daurats es van concretar en massacres descomunals.

Mentrestant, els que havien vist volar els seus estalvis amb la fallida del 29 van sortir de l'experiència dividits en dos bàndols: els que van decidir que només valia la pena gastar, gastar i gastar, i els que van quedar paralitzats i amb un únic programa: estalviar, estalviar i estalviar. Els que van viure en directe la situació ja no són en aquest món i, en tot cas, l'afluència dels anys cinquanta i l'explosió de la societat de consum dels seixanta van enviar, aigua avall, els temors del passat.

I ara, en aquests primers compassos del segle vint-i-un, hem retornat a les incerteses del present i a descobrir que molta, molta gent està pensant que viu amb un gran futur... al darrere. En els temps que corren, al futur només se'l pot tractar amb cautela i a la curta distància, o per dir-ho com Churchill: “És de savis mirar endavant, però és de necis mirar més enllà d'on t'arriba la vista.”