Quitament o quitança
El quitament o quitança –es pot dir de les dues maneres– és una figura jurídica, segons la qual el deutor queda lliure de pagar una part del deute, d'acord amb el creditor. Ho veiem cada dia en procediments mercantils ordinaris. Quan el titular del crèdit s'adona que no té possibilitats de cobrar la totalitat del que li deuen, accepta sovint cobrar-ne una part, donar per liquidat el deute i passar a pèrdues la part quitada.
Estic pensant en Grècia, el primer país de la zona euro i de la Unió Europea que podria entrar en fallida, i sobre el qual gira l'equilibri financer de tots nosaltres. Tothom era conscient que els comptes de l'Estat grec no eren seriosos, quan va entrar a la Unió. I els primers a saber-ho devien ser els analistes de Goldman Sachs, el banc d'inversió americà que els analitzà, si no ho recordo malament. Quan fracassa una primera operació de rescat i se'n prepara una segona, que podria anar seguida d'una tercera, i un autèntic allau d'altres operacions de rescat, val més agafar el bou per les banyes, passar a pèrdues –suportables per a Europa– una part important del deute sobirà grec i ajudar, en tot cas, els estats, o les empreses afectades per aquelles pèrdues, perquè tinguin una estructura sana. Si no ho fem així, trobarem una solució que no serà creïble i que hipotecarà els grecs pels segles dels segles. Hi ha deutes que es poden pagar, si es prenen mesures i es dóna temps, però altres són impossibles de liquidar. I aquest és el cas grec. Si reduïm a la meitat el seu deute –per exemple– hi podria haver una solució per als seus ciutadans, però, si acumulem al deute actual un interessos alts, no farem cap altra cosa que ajornar-ne el daltabaix i provocar una caiguda continuada de fitxes de dòmino europees.
Els mercats estan embogits i ningú no es refia de ningú. Fa tres anys vàrem veure trontollar la gran banca d'inversió americana i caure Lehman Brothers. Em recorda la crisi que vàrem viure durant la dècada dels anys vuitanta a Catalunya i a l'Estat espanyol. Es passa del tot al no-res. Allò que valia molts diners –i que al cap d'un temps tornarà a valdre'ls– es considera que no té cap valor. Però no tenim dret a suïcidar-nos. Tots els bancs del món entraran en fallida si els retiren el 50% dels dipòsits, com a conseqüència d'haver perdut la confiança de la clientela.
El quitament té la virtut que permet precisar exactament les pèrdues i dóna una sortida possible al deutor, que es treu un pes feixuc de sobre. Si liquidem la situació grega, potser podrem començar a solucionar altres problemes d'estats sobirans, que no exigiran un quitament, sinó reformes estructurals i potser un cost moderat dels ajuts donats.
S'està posant en evidència la feblesa financera de la Unió Europea i especialment de la zona euro. Una Unió Europea i una zona euro que van suposar un pas arriscat, però valent i engrescador. No podem fer marxa enrere. Es pot fer un salt mortal en l'aire, sense xarxa? Encara estem a temps de posar-la, recuperar-nos del salt fallit i tornar-ho a intentar. Sempre que recuperem la confiança en nosaltres mateixos.
